UN ALTRE MÓN
Tornem a acostar-nos en aquesta ocasió a entorns diferenciats al de la nostre comarca, tot fent una incursió a les zones semiàrides de la comarca de Los Monegros i els boscos aïllats de la veïna Baix Cinca. En primer terme, coneixerem les comunitats vegetals de prats halo-nitròfils i savinars termòfils mentre fem camí cap el sistema de llacunes endorreiques, anomenades les "Saladas", on visitarem la llacuna de La Playa, la més gran de la zona, i posteriorment veurem les illes de boscos supervivents de la Serreta Negra, ja en territori del Baix Cinca.
La zona dels Monegros, situada en plena Depressió de l'Ebre, és una àrea climàtica de caràcter continental àrid, amb temperatures fortament oscil.lants, pluviometria escassa, dèficit hídric i prevalència del cerç, sec vent dominant de component NW-SE.
A nivell geològic, la comarca es troba en plena conca sedimentaria de l'Ebre, formant una plana dominada per la Serra de Alcubierre, que la travessa de SE a NW. Les llacunes endorreiques de Bujaraloz, Candasnos y Sástago es troben situades sobre materials de membre Bujaraloz (formació Alcubierre), del miocè, constituït per margues (mescla de roca calcària i argila -silicats d'Alumini hidratats-, amb contiguts de carbonat de calci entre un 35 a 65%), roca calcària (carbonats de Calci i Magnesi) i guixos (sulfat de calci dihidratat) que passen a nivells calcaris tabulars cap el Nord. Estructuralment, aquests materials terciaris formen un conjun tabular, que afavoreix l'estancament de l'aigua. La formació d'aquestes llacunes de drenatge tancat es veuen afavorides gràcies a la convergència de factors climatològics i hídrics concrets.
LA COMUNITAT DE LES SAVINES TURÍFERES
Partint de prop de Bujaraloz, comecem a prendre contacte amb les especificitats d'aquesta comarca. Aquestes condicions climàtiques afavoreixen la formació de savinars termòfils (cotes baixes, composicions de sòl rica en guixos i halites, pluviometira adversa i oscil.lacions tèrmiques) amb predominància de Savines turíferes (Juniperus thurifera). Un bon exemple n'és la propera "Retuerta de Pina" comunitat vegetal amb associació Juniperetum phoeniceo-thuriferae supervivent a la acció humana.
1. Savina turífera (Juniperus thurifera) i el seu àrid entorn
2. Savina amb galla de Etsuhoa thuriferae (Skuhravá, 1995) (família dels Cecidomyiidae)
Aquestes comunitats poc frondoses permeten la presència de sotaboscs amb diversos tipus de comunitats vegetals, que van variant segons l'orientació i edafologia del terreny. Arbusts de màquies de garric i arçot (Rhamno lycioidis-Quercetum cocciferae) amb representants com l'Arçot (Rhamnus lycioides subsp. lycioides) o membres del gènere Ephedra (Ephedra sp.),
3. Arçot (Rhamnus lycioides subsp. lycioides)
4. Membre del gènere Ephedra sota una Savina Turífera (dalt), i detall d'un altre individu, possiblement exemplar mascle d'èfedra major (Ephedra nebrodensis) (sota)
Tenim l'ocasió d'observar siscallars (Salsolo vermiculatae-Artemisietum herba-albae i Salsolo vermiculatae-Peganetum harmalae), comunitat d'espècies nitròfiles que ocupen antics camps abandonats i llocs rics en matèria orgànica amb predomini d'aquest arbuts grisenc de la subfamília de les Chenopodioideae, les espècies de les quals sovint presenten adaptacions halòfites i xerofítiques.
5. Siscallar (Salsola vermiculata)
També veiem representants de la comunidad halòfila (Suaedetum verae) amb Salat Ver (Suaeda vera subsp.) i Salat blanc (Atriplex halimus) que colonitzen zones d'antics camps de cultiu salinitzats.
6. Salat ver o fruticós(Suaeda vera subsp.)
7. Salat blanc (Atriplex halimus)
Aquesta vegetació escasa però resistent va alternant la seva presència amb àmplies àrees de cultiu anual de secà d'hivern (blat i ordi), camps en periodes de guaret i illetes de vegetació, mentre alguna au rapinyaire possiblement un exemplar de Milà (aparentment Milvus migrans, amb el seu característic perfil de cua) ens acompanya durant el camí,
8. Extensions ermes. La impressionant buidor dels Monegros
9. Camps en cultiu incipient
10. Illetes de vegetació
A les margeres dels camps trobem sorpreses, com algun exemplar d'escarabat de l'oli (Berberomeloe majalis) de la família dels Meloidae. I aquí deixo una nota pels membres que van entretenir-se a marejar aquests escarabats. Aquest insecte, com és habitual en els membre d'aquesta família, i en particular els d'aquest gènere, amb franges d'advertència negres-ataronjades, allibera en ser pertorbat, un fluid tòxic d'alt continug en un terpenoide, la candaritina (i ara, una mica de química per qui en vulgui, http://www.faidherbe.org/site/cours/dupuis/canthar4.htm), pels segments de l'abdomen i potes, amb uns efectes ben convenients de conèixer(http://es.wikipedia.org/wiki/Cantaridina).
11. Escarabat de l'oli (Berberomeloe majalis) (Autor: Albert Pujolar) També trobem algunes plantes en flor que trenquen la monotonia cromàtica del paisatge,
12. Una ranunculàcea (Adonis microcarpa) (Autor: Albert Pujolar)
13. Nadala menuda (Narcissus dubius)
Més informació: http://www.faunaiberica.mncn.csic.es/faunaib/monegro/comarca.php#comarca
I finalment, arribem a les "Saladas",
14. Las Saladas (Autor: Albert Pujolar)LES DUES ÀREES ENDORREIQUES O PLAYA LAKES
La zona de l'Ebre consta de dos complexes de llacunes endorreiques, una al centre de la conca de l'Ebre (entre Osca i Saragossa, Bujaraloz-Sástago), que és el que visitem en aquesta ocasió, i l'altre al Sud (entre Saragossa i Teruel, Chiprana, Caspe, Alcañiz-Calanda), reunint entre les dues unes 23 llacunes.
L'àrea de Bujaraloz-Sástago té molt poques llacunes amb activitat evaporítica, ja que la major part romanen durant llargs periodes seques i colonitzades per vegetació halòfila. Geològicament, se situen sobre formacions riques en evaporites, causants de la salinitat de les aigües. Alguns autors remarquen l'elevada salinitat de les margues i guixos, amb predominància de clorurs sobre sulfats, de Mg i Na. El joc de solubilitats diferenciades provoca mineralitzacions selectives de les aigües que nodreixen les llacunes.
Les condicions per a la formació i manteniment de les llacunes són bàsicament tres,
i- L'existència de cubetes tancades, sense pérdues d'aigua pel subsòl, tal i com ja hem vist que es cumpleix per les característiques geològiques de la zona
ii- La predominància de l'evaporació respecte l'aport d'agua, ja sigui gràcies a pluges, aports de cabal efímer o via torrenteres o canals de formació al.leatòria i temporal
iii- L'entrada sigui prou important per a mantenir una massa d'aigua, essent aquest últim requisit complert per molt poques formacions (estrictament només a la llacuna salada de Chiprana)
La resta pateixen desecació i deposició evaporítica estacional, fonamentalment a l'època estival, i essent doncs realment Playa Lakes o Dry salt Lakes, amb bassals efímers de salmorres, i majoritàriament de conformació assimètrica (NW-SE) degut al cerç, amb major amplada en direcció SE. Durant les periodes humits emperò, el llit de les llacunes esdevé poblat amb abundants tapissos d'algues.
La composició de les aigües és molt variable, segons el substrat, les seves reaccions de meteorització i les condicions de les aigües aportades per les torrenteres temporals. En el cas del complexe Bujaraloz-Sástago, el reciclatge d'evaporites del substrat miocènic (guixos) determina que les salmorres siguin de caire Cl-SO4-Na-(Mg).
L'evolució de les salmorres passa per diversos estadis,
i- Augment de la concentració de sals per evaporació de l'aigua
ii- Disminució relativa per separació d'elements, degut a precipitacions selectives segons solubilitats, per degradació bacteriana (en cas de presència de sulfats) o per absorció de les arguiles del subsòl.
Genèricament, les etapes són,
1. Precipitació de carbonats, associat al desenvolupament de tapissos d'algues, generant salmorres pobres en carbonat / hidrogencarbonat i riques en Mg (vs. Ca), tot i cal tenir en compte que les concentracions de Ca i CO3 inicials són baixes respecte els ions dominants.
2. Precipitació de guix lenticular (CaSO4·2H2O, sulfat càlcic), deixant salmorres pobres en Ca (1500 ppm previ a la precipitació de guix i 100 ppm previ a la precipitació de l'halita)
3. Estacionalment, hi ha precipitació de marabilita (sulfat sòdic hidratat, Na2SO4·10H2O), halita (NaCl, clorur sòdic) i blödita (Na2Mg(SO4)2·4(H2O), sulfat hidratat de calci i magnesi), provocant fortes oscil.lacions en la concentració dels ions implicats.
15. Precipitats salins sobre els tapissos d'algues En periodes d'aport hídric, es resolubilitzen aquestes sals, a excepció de les arrossegades pel vent degut a la seva fina granulometria (thenardita -Sulfat sòdic anhidre, Na2SO4-, blödita,...).
Més complexe és la composició i dinamica de les salmorres intersticials i altre fenomenogia, molt ben descrita a la següent referència, per a qui hi vulgui aprofundir: Génesis de formaciones evaporíticas: Modelos andinos e ibéricos. Coordinador, Juan J. Pueyo, Edicions Universitat de Barcelona (1991).
LA LLACUNA DE LA PLAYA
La Playa és la llacuna més gran del complex Bujaraloz-Sástago, amb 258 Hm2 i la del Pueyo com a satèl.lit. Fins fa uns anys, encara funcionava l'explotació salina, les runes de les quals encara trobem pels voltants de la llacuna, així com les del el Palau dels comptes de Sástago o les del quartel dels soldats que guardaven la sal.
16. Entorns de la llacuna de La Playa
L'atractiu biològic d'un ecosistema específic que ha variat ben poc durant milions d'anys és clar.
Rics tapissos microbians anaeròbics que recobreixen el fons de la llacuna en periode humit i espècies botàniques com el Ballaster (Arthrocnemum macrostachyum), el "coralillo" (Microcnemum coralloides), el "tomillo o sosa sapera" (Frankenia corymbosa), el salat blanc (Atriplex halimus) o comunitats espartars (Agropyro-Lygeion) amb l'espart bord (Lygeum spartum), situades a diferents distàncies de la vora de la llacuna segons la seva tolerància salina formen part del paisatge,
17. Mata d'espart bord (Lygeum spartum)
Cal destacar però, la presència del crustaci endèmic Candelacypris aragonica, present en 11 d'aquestes llacunes i del branquiòpode halòfil Artemia parthenogenetica. Respecte aquest últim, és interessant mencionar que s'han desenvolupat aplicacions cosmètiques inspirades en una espècie del mateix gènere (Artemia salina). El peculiar mecanisme d'emmagatzematge energètic en molècules de Diguanosine Tetraphosphate (anomenades GP4G) és destinat a afrontar els periodes d'estress ambiental (sequera perllongada) gràcies a l'aport energètic provinent de l'hidròlisi a ATP (Adenosine Triphosphate) (Més info: New multifunctional & compatible anti-aging cosmetic ingredient from "Artemia Extract". Dal Farra C., Domloge N., Takeoka A., Fragr.J. Vol.33, 6, 74-80 2005) .
I havent dinat, es fa una comprovació, amb kit portàtil inclòs, de la salinitat de les aigües de la zona,
18. En Jordi, entretingut amb el kit portàtil de química, analitzant contingut de clorurs (Autor: Albert Pujolar)
Mes informació: http://chemistry.uca.edu/Projects/Quant98/chloride-hg-titrn-98.pdf
I perquè no, remarcar l'estrany atractiu paisatgistic d'una àrea tan diferenciada a la que estem habituats,
19. La zona interna de la llacuna, una superfície coberta per precipitats salins
20. El medi, fortament advers, limita els cicles vitals de les espècies
Deixem aquest sorprenent entorn semiàrid i salobre de Bujaraloz-Sástago, per anar a retrobar ambients més propers a la comarca veïna, concretament a la Serreta Negra ubicada al sud de Candasnos-Fraga.
EL RETORN AL REGNE DEL BOSC
Prenem un camí de terra ample, vorejat de camps cultivats tot albirant cap a l'horitzó la clapa fosca que conforma la Serreta Negra. Aquesta zona s'assenta sobre materials miocènics de característiques detrítiques de pedra calcària-guix i que alterna crestes amb barrancs, com el de Valcorna, que l'atravessa i la drena de NW-SE, acompanyats sovint de planes residuals. És zona de règim sever, amb baixa pluviometria i de caire torrencial, amb règim fonamentalment Rhamno-Cocciferetum pistacietosum.
El camí també ens depara alguna sorpresa, com la troballa de restes de Sílex (roca sedimentària, de silica (Diòxid de Silici) microcristal.lina de gra fi, criptocristal.lina o microfibrosa, de colors variables segons elements traça, com d'òxids de ferro), en una zona que possiblement va constituir una cantera per l'home prehistòric.
21. Sílex
I mentre observem un braç de l'embals de Mequinensa a l'Ebre, ens sobrevola un encuriosit Voltor comú (Gyps fulvus), possiblement sorprès de veure tants visitants.
22. La Serreta Negra junt a les aigües de l'Ebre
23. Silueta de Voltor comú (Gyps fulvus)
LA TORNADA
I tornem cap a casa, ja començant a enfosquir-se el dia, tot i esperant poder tornar a visitar els Monegros sense haver d'esquivar macrocomplexes turístico-lúdics com l'amenaçador projecte de Gran Scala.
24. Capvespre als Monegros (Autor: Albert Pujolar)
