LES SORTIDES NATURALISTES 2008-2009

Podreu trobar un recull de sortides a la Natura de la nova temporada 2008-2009 a aquest nou enllaç.

DE FORMIGUÈRES A LA BOLLOSA PELS ESTANYS DE CAMPORELLS, UN TOMB PELS PIRINEUS DE LA CATALUNYA NORD

Per a posar punt i final a aquesta temporada, fem una escapada al massís del Carlit, en terres de la Catalunya Nord, per a conèixer un petit però representatiu fragment dels Pirineus orientals , enclavat en territori francès, dins el Parc Naturel Régional des Pyrénées Catalanes. Aquest parc engloba part de les comarques de la Cerdanya, el Capcir i l'Alt Conflent, totes elles dins el departament dels Pyrénées-Orientales.

Partim des de l'estació de Formiguères i pugem fins uns 2100 m, on el telecadira de la Calmazeille remunta esquiadors i visitants en temporada alta. Resseguim la serra de Mauri direcció W cap el circ lacustre dels estanys de Camporells -fonamentalment l'estany Gros, el del Mig i el de la Basseta- i que conformen la capçalera de la Vall de la Lladura. Els estanys estan magníficentment custodiats per pics diversos com el Puig Peric (2810 m), el Petit Peric (2690 m), el pic de la Portella Gran (2765 m), el pic de Camporells (2671 m) i el pic de l'Home Mort (2668 m) resseguint la carena de S a N i el pic de la Muntanyeta (2436 m) cap el NE.

Deixant els llacs enrera prenem direcció Sud tot disfrutant de la diversitat d'espècies en prats i molleres mentre descendint cap a la presa de les Bouillouses (2017 m), llac artificial construït per regular el cabal del Têt i proveir d'electricitat el tren Groc.

I com a bon final de curs, tenim la grata sorpresa de gaudir d'una festa sorpresa, així com del repartiment de diplomes entre alguns dels alumnes. I en aquest punt, i amb una interessant proposta de programa per la propera temporada que ens fa desitjar que arribi l'octubre, ens despedim fins la propera.

ON SOM?
Als Pirineus, des d'un punt de vista geomorfològic, es poden diferenciar tres zones alineades d'E a W, el Pirineu axial, d'origen paleozoic, i a N i S els prepirineus francès i català, que constitueixen franges sedimentàries plegades a vertent septentrional i meridional respectivament.

La franja axial del Pirineu està formada fonamentalment per materials paleozoics (pissarres silurianes i carboníferes, calcàries devonianes i granits hercinians) i degut al fet de ser la zona de màxim plegament, reuneix els pics de major alçada, com el Puig Carlit (2921 m), punt més alt de la zona visitada. És degut doncs a aquesta gran activitat, amb elevades pressions i temperatures, que es promogueren transformacions metamòrfiques de major o menor grau i que formaren pissarres, esquists i gneis. Tots aquests materials s'aixecaren en bloc durant l'orogènesi alpina però l'erosió glaciar del quaternari moldejà el territori generant valls, circs i llacs com els de Camporells.

CAP A FORMIGUÈRES
De camí a Formiguères, fem una breu parada d'introducció als processos geològics de la zona - granits & formació de sauló - mentre comencem a ambientar-nos als estatges montans i subalpins, amb algunes espècies introduïdes com el Mélèze (Larix decidua), única pinàcea europea de fulla caduca, o els llobins (Lupinus polyphyllus), de diversos i bigarrats colors,


1. Prat de llobins (Lupinus polyphyllus) (Autor:Albert Pujolar)


2. Detall d'un llobí (Lupinus polyphyllus), amb coleòpter engarristat (família Cleridae, gènere Trichodes) (?)


3. Una papaveràcia, al voral del camí (Papaver dubium)

Un cop arribem a l'estació de Formiguères, als peus del telecadira, fem un mos breu i comencem a ascendir.

Des de les primeres passes trobem un bosc de coníferes dominant d'estatge subalpí, fonamentalment de pi negre (Pinus uncinata). Formant part de la unitat Rhododendro ferruginei-Pinetum uncinatae (a obaga), trobem tres altres estrats diferenciats en major o menor grau: l’arbustiu alt, dominat pel neret (Rhododendron ferrugineum) o pel bàlec (Genista balansae) al vessant solell; l’arbustiu baix, conformat principalment per nabiu (Vaccinium myrtillus); i un d’inferior, amb plantes herbàcies (amb gramínies, com la Deschampsia flexuosa), líquens i/o molses. Aquesta es pot considerar com la pineda subalpina típica de vessants més o menys obacs sobre terrenys àcids.


4. Pins negres (Pinus uncinata), sovint agrupat en masses poc compactes, i detall de branca amb flor masculina


5. Barba de caputxí (Usnea barbata), abundant a les branques dels pins (Autor: Albert Pujolar)


6. Sotabosc de pi negre (Pinus uncinata) amb neret (Rhododendron ferrugineum), comunitat d'acidòfils d'obaga pirinenca


7. Flors de neret (Rhododendron ferrugineum) (Autor: Albert Pujolar)


8. Bàlec (Genista balansae) recobrint pendents de solell, i detall de les inflorescències


9. Nabinera (Vaccinium myrtillus) al sotabosc


10. Rèvola (Stellaria holostea), de creixement preferent en sotaboscos ombrivols i humids


11. Erigeron alpí (Aster alpinus) (Autor: Albert Pujolar)


12. Una altra cariofil.làcia (Lychnis alpina) (Autor: Albert Pujolar)

CAP ELS ESTANYS DE CAMPORELLS
A mesura que anem augmentant d'altitud, el paisatge transita cap a prats oberts d'estatge subnival amb abundància d'altres espècies,


13. Pastorelles (Gentiana verna), i detall d'una flor (Autor detall: Albert Pujolar)


14. Liquen geogràfic (Rhizocarpon geographicum), conformant les arees verdoses demarcades - d'aquí l'origen de la seva denominació- (Autor: Albert Pujolar)


15. Silene acaule (Silene acaulis), planta densament cespitosa, sovint formant coixinets


16. Genciana (Genciana acaulis ssp. alpina)


17. Flors de miosotis (Myosotis sylvatica ssp. alpestris)


18. Genciana pirinenca (Genciana pyrenaica)


19. Saxifragàcies (Saxifraga moschata), arrapades al terra fruit de l'exposició al vent de les zones enlairades


20. Flor de matafoc muntanyenc (Sempervirum montanum) (Autor: Albert Pujolar)

I amb tant bé de Déu, arribem a una balconada des d'on, deixant el Pic de la Muntanyeta (2436 m) a mà dreta, trobem els Perics al nostre davant i els estanys de Camporells (estany del Mig i Gros) als nostres peus,


21. Vista des de la serra de Mauri caps els estanys de Camporells i els Perics (cliqueu la foto per veure-la ampliada)

Baixem cap el Refugi de Camporells (2240 m) amb la gana feta i ens quedem a dinar a la vora de l'estany.


22. L'estany del mig, custodiat pels Perics

Un cop fet el café au lait, continuem ja direcció Sud cap a la Bollosa resseguint el Tour du Capcir.

MOLLERES I COMUNITATS FONTINALS
El camí de descens és plagat de rierols, surgències difuses, àrees planes i amb poc drenatge que ens permeten observar espècies característiques de molleres àcides, torberes i comunitats fontinals,


23. Rierol i vegetació característica




24. Flor del mal d'ulls (Caltha palustris), tan bonica com metzinosa. Part superior, planta vora un estany, amb detall d'una flor i part inferior, dins un rierol


25. Veladre (Veratrum album), una altra planta tòxica, rodejada de nerets


26. Viola d'aigua (Pinguicula grandiflora ssp grandiflora)

Tenim també l'ocasió de trobar alguna mollera, hàbitat que acostuma a cobrir superfícies petites i disperses, en forma de petits bonys que sobresurten de la torbera, formats per tofes denses, poc humides, d’esfagnes,


27. Coixí d'esfagnes i detall (Sphagnum spp.)

També trobem alguns altres membres característics d'aquests ambients,


28. Granota pirinenca (Rana temporaria)


29. Sargantana pirenaica (Lacerta bonnali) (Autor: Albert Pujolar)

I després de serpentejar alguns kilòmetres més, arribem a les Bulloses,






30. LLac de les Bulloses (2017 m) i voltants. Part superior, panòramica; central, un dels rierols que l'alimenta; part inferior, vista panoràmica des del N
(cliqueu la foto per veure-la ampliada)

on, tot seguit, prenem les navettes del parc per baixar cap el parking.

I LA CERIMÒNICA DE CLOENDA
Arribem un xic arrossinats al parking però l'aperitiu ressuscitador sorpresa que trobem entre boires - coca i cava inclosos- ens fa reviscolar.

I com a segona sorpresa, talment com si fos un final de curs, alguns tenim el privilegi d'endur-nos un bon record material de la temporada en forma de quadre,


31. En José Manuel, d'insaciable curiositat, sempre amb alguna pregunta més (Autor: Albert Pujolar)


32. En Jaume, l'explorador, sempre preocupat per què el grup no vagi pel camí de la perdició ...


33. L'Elena, bicampiona merescuda, pel seu interès i dedicació organitzativa

I a afegir i agrair la preciosa fotografia d'una parella de Cabussons emplomallats (Podiceps cristatus), inmillorablement escollida, que vaig rebre per les fotografies penjades a aquest blog, el qual, voldria pensar sincerament que ha servit d'ajuda a algu per aprendre tant com jo he après muntant-lo. No obstant, i ja que no ho vaig dir en directe - l'speech públic no és el meu fort-, la foto hauria de ser compartida amb l'Albert -paciència a enviar els contacts, les fotos i els apunts transcrits - i amb el Jordi -paciència a repassar i corregir les bestieses d'una profana-.

I amb el record d'una magnífica última sortida, rebem el programa de la propera temporada, que promet ser, tan o més interessant que aquesta.

EL CONGOST DE MONT-REBEI, GEOMORFOLOGIA, VOLTORS I VIDA RUPÍCOLA AL MONTSEC

Tornem a reprendre l'esperit explorador, que aquesta temporada ens ha portat a resseguir el nostre país d'ixent a ponent, per a conèixer una petita però significativa joia del nostre territori, el magnífic congost de Mont-rebei a la serra de Montsec, entre les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà.

Després de treure el nas breument al Congost de Terradets, on rebem la primera immersió geològica del dia, fem cap direcció SW per arribar a Corçà, punt on realment iniciem la jornada. Des de Corçà l'itinerari és inequívoc, sempre encarant el Nord tot enfilant el curs de la Noguera Ribagorçana.

Ben bé des de les primeres passes, gaudim de les cingleres abocades al pantà de Canelles, dels amables corriols que s'endinsen en la vegetació predominantment mediterrània de la vessant meridional i de la particular vida rupícola de l'entorn.

Progressivament, ens acostem al punt més espectacular del congost, on el pas es redueix a un espai esgarrapat al cingle de la banda catalana i que s'acaba obrint assossegadament en un paisatge conformat per terrasses fluvials i prats oberts fins a arribar a la Masieta.

Ja de tornada, ens acomiadem de les rapinyaires que habiten aquestes terres prop de Benavent i el Coll de Comiols.

ANEM A PAMS. QUÈ TREPITGEM?
La serra del Montsec, d'una llargada d'uns 40 Km i una superfície de prop de 20000 ha, constitueix una unitat geològica d'unes característiques i interesós únics. Aquesta alineació orogràfica es troba orientada d'est a oest i tallada perpendicularment pels rius Noguera Pallaresa (congost de Terradets) i Noguera Ribagorçana (congost de Mont-rebei) que la subdivideixen en tres sectors, d'oest a est, el Montsec d'Estall (a l'Aragó), el Montsec de Rúbies i el Montsec d'Ares.

Geològicament parlant, es correspon al front d'una de les làmines encavalcants de la vessant sudpirinenca central. L'empenta pirinenca empenyé, plegà i aixecà des del Cretaci superior fins el Eocè, els sediments de l'antiga conca marina que constituïa aquesta zona, deixant a la vista magnífics i diversos afloraments del Mesozoic, del Juràssic i del Cretaci, i acompanyats de la base del Terciari.


1. Vista de la cinglera del Montsec d'Estall, on s'observa l'estructura encavalcant del Montsec, amb la succesió de margues i calcàries del Cretaci Superior

Info: Per a qui necessiti orientar-se temporalment, és útil tenir al davant la Taula dels temps geològics:
http://www.lithicub.net/litoteca/formaciogeologica/mostrar/id/16

La successió s'inicia al Triàsic superior (fàcies Keuper) amb materials lutítics i guixos de colors rosats, generalment molt deformats al constituir la plataforma de lliscament de l'emcavalcament. A continuació, les roques marines del Juràssic -calcàries oolítiques, dolomies i margues de color gris fosc- donen pas al Cretaci inferior, amb calcàries, margues i lignits - explotades comercialment, com en el cas de les mines de Corçà-, que testimonien les condicions palustres durant aquest periode.

El Cretaci superior mostra les seves diverses edats. El Cenomània- Santinià inferior, amb alternança de calcàries i margues; les margues grises i groguenques del Santonià, que conformen el vessant més suau entre cingleres calcàries i per tant, de les poques zones que l'home ha intentat emprar com a terreny de cultiu; i la cinglera superior de l'edat Campaniana, amb calcàries bioclàstiques, com podem comprovar per les restes fóssils que veiem mentre caminem per la part més angosta. Finalment es troben sediments vermells fluvials (fàcies garumnianes) que defineixen el pas del secundari al Cenozoic.

L'encaixament dels cursos fluvials de la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana durant el Pliocè van acabar de perfilar els espectaculars esvorancs de Terradets i Mont-Rebei, l'últim dels quals es l'objectiu d'aquesta sortida.

Més info: http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/natura/sistema_informacio/inventari_interes_geologic/descriptiva/127_descrip.pdf

I COMENCEM
Després de fer una breu parada a la Font de les Bagasses, entrant al Congost de Terradets, on estirem les cames mentre esmorzem i som introduïts a la geologia prepirinenca, ens dirigim cap a Corçà vorejant la capçalera del pantà de Camarasa.


2. Corçà, des del NE, tot fent camí cap el congost

Deixant enrere el poble, ens anem endinsant cap l'interior del congost on tenim l'ocasió d'observar la succesió de comunitats vegetatives en funció de la situació altitudinal, del terreny i de l'orientació.

VOLTANS DE LA PERTUSA. QUÈ HI TROBEM?
Clarament, el paisatge predominant és el de tipus mediterrani continental, amb alzina de carrasca, garrigues, brolles i prats secs. La solana de la serra és abrupta, amb grans penya-segats i relativament escadussera en vegetació.

En primer terme, la màquia amb barreja d'alzinar continental o carrasca -Quercetum rotundifoliae - i de forma més puntual, l'alzinar típic -Quercetum ilicis galloprovinciale- és una comunitat característica de climes extrems, de bosc pobre en espécies, i per tant d'estructura oberta, amb estrat arbori dominat per la carrasca (Quercus ilex subsp. ballota) i acompanyat pel garric (Quercus coccifera), el lligabosc (Lonicera implexa), la rogeta (Rubia peregrina), l'argelaga (Genista scorpius) entre altres espècies,


3. Gales roges, possiblement d'un himenòpter cinípid (Plagiotrochus quercusilicis), presents sovint en fulles i flors d'alzines i garrics


4. Flors de lligabosc (Lonicera implexa), de ténue i suau olor, ben abundant a les vores del camí


5. Lluents escarabats del romaní (Chrysomela americana) (Autor: Albert Pujolar)

Anem fent camí acompanyats de l'església de la Pertusa, enlairada a 685 m. Antic santuari marià, pertanyent a l'antic llogarret de la Pertusa relacionat alhora amb el topònim Espatellam, és inicialment documentat al 1060, quan Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda van cedir el castell d'Espadella i la seva església a l'abadia d'Àger. Al segle XII el nom d'Espadella desapareix i és reemplaçat per la Pertusa.

Més info: Enciclopedia de la Catalunya Romànica


6. La Pertusa, magnífic enclavament sobre el pantà i el Congost

7. Vistes cap el Sud, amb el pantà de Canelles al fons

Després de creuar el barranc de la Pardina (563 m), i deixant enrera les ruïnes del mas del mateix nom, comencem pujada fins els 800 m, on es comença a divisar la zona més estreta del congost. Després de baixar un petit coll, trobem el Mas de Carlets, custodiat per dues fermes alzines.

8. On el congost comença a exhibir-se

9. Mas de Carlets

LA VEGETACIÓ RUPÍCOLA
En aquest tram comencem a descobrir la comunitat rupícola de les cingleres i parets rocoses -Asplenietea rupestria- on es refugien diverses plantes endèmiques com la Petrocoptis montsicciana, la Aquilegia montsicciana, emparentada amb els corniols, la ravenissa de roca (Brassica repanda ssp. turbonis var. montsicciana), o la Centaurea uniflora ssp. emigrantis, entre altres.

10. Petrocoptis montsicciana, espècie endèmica de la família de les carofiliàcies

Més endavant, seguirem trobant altres espècies de medis rocosos calcaris, com la lluqueta (Globularia cordifolia), la corona de rei (Saxifraga longifolia) o l'orella d'ós (Ramonda myconi).

FENT CAP AL CONGOST
Poc després del Mas, baixem suaument cap al Congost caminant entre aurons, ginebrons, roures, alzines i pins, i identifiquem altres espècies,

11. Marcet (Dipcadi serotinum)

12. Silenes. Carpòfor i detall d'una flor

13. Frare paràsit del gènere Orobanche

També tenim l'ocasió de trobar alguns representants faunístics,

14. Escorpí comú (Buthus occitanus)

15. Individu jove de serp blanca (Elaphe scalaris) (Autor:Albert Pujolar) i detall del cap

I en sortir del bosc, ja podem admirar el congost en plenitud. Remuntem lleuregament fins a trobar el pas excavat a la roca de l'engorjat, el qual, en alguns punts és de poc més d'uns 20-25 m d'amplada amb parets verticals de més de 500 m d'altitud,

16.El congost, visió orientada al Nord (dalt), on es poden observar les calcàries campanianes i el corriol esgarrapat a mig penyasegat (centre), i direcció Sud (sota)

I comencem ja a divisar amb més densitat, els reis del Congost, les rapinyaires.

EL DOMINI DE LES RAPINYAIRES
Si el Congost de Mont-Rebei és una petita joia del nostre territori, m'atreviria a dir que les rapinyaires en són les precioses gemmes.

L'abundància de cingleres i el relatiu aïllament d'aquesta zona permet la presència d'un important grup d'aus. Al complex de cingleres de l'embassament de Camarasa i al Barranc de Sant Antoni, es localitza una de les colònies consolidada a Catalunya de voltor (Gyps fulvus). Però, a part dels voltors, es troben altres espècies molt rares a la resta de Catalunya, com l'aufrany (Neophron pernocterurs) o el trencalòs (Gypaetus barbatus), els quals tenim l'ocasió d'observar en vol.

I malauradament, aquí em quedo absolutament curta amb el discret 200 mm sense estabilitzador, i em torno a lamentar de no haver invertit ja en alguna eina que em permeti una caça més efectiva d'aquests preciosos animals,

17. Silueta d'Aufrany (Neophron pernocterurs) en vol (dalt esquerra, Autor: Albert Pujolar) i Voltor (Gyps fulvus), sobrevolant el Congost

Aquest espai presenta un poblament faunístic de gran interès, i no tan sols per les rapinyaires. Com tota àrea de transició, la pervivència d'elements mediterranis, predominants, i eurosiberians atorga el medi d'una riquesa singular. Ser el límit meridional de distribució d'espècies pirinenques com el tritó pirinenc (Euproctus asper) o la gralla de bec groc (Pyrrhocorax graculus), o el límit septentrional d'altres, com la merla cuablanca (Oenanthe leucura) en fa possible aquesta pluralitat.

Les comunitats de predadors (carnívors i rapinyaires) hi són també ben il.lustrades amb la presència de la llúdriga, tal i com ens confirma un dels responsables de l'espai.

Entrem al pas esculpit i en alguna de les seves raconades, reposem i dinem. En prosseguir el camí, retrobem espécies rupícoles diverses,

18. Suaus Gatolins (Antirrhinum molle), de la família de les Escrofulariàcies

19. Crespinell groc (Sedum acre)

20. Flors d'herba freixurera o sarcocapne (Sarcocapnos enneaphylla) (Autor: Albert Pujolar)

21. Paroníquia de roca (Paronychia kapela ssp. serpyllifolia) (Autor: Albert Pujolar)

Seguim trobant espècies que aprofiten les cingleres, com el bonic Roquerol (Ptyonoprogne rupestris), per a construir els seus nius de fang en forma de mitja copa,

22. Niu de Roquerol (Ptyonoprogne rupestris) sota els roquissars del Congost i detall de l'adult volant pels voltants
Més info: http://www.sioc.cat/fitxa.php?sci=0&sp=PTYRUP

Passem tan ràpidament com podem per no destorbar més l'adult, pendent del niu. En sortir de la zona rocosa, seguim per un agradable sender que travessa els peus de l'Obaga Gran i les Tarteres, una zona de bosc més densa, de vessant Nord i que descendeix suaument fins la Masieta. A les obagues de la zona destaquen les rouredes de roure de fulla petita (Quercus faginea) -Violo-Quercetum fagineae-, les de roure martinenc (Quercus pubescens) -Buxo-Quercetum pubescentis-, acompanyades d'un conjunt de plantes centreuropees afincades al límit més meridional del Prepirineu.

Travessar aquest paratge ens permet trobar espècies diverses,

23. Corones de rei (Saxifraga longifolia), en la seva espectacular i única floració (dalt), i detall de les excrecions de carbonat càlcic a les fulles (sota)

24. Jardí d'orelles d'ós (Ramonda myconi), i detall de la flor (Autor detall flor: Albert Pujolar)

25. Falsa alfàbrega (Saponaria ocymoides)

26. Crespinell blanc (Sedum album), junt amb dauradella (Ceterach officinarum)

27. Eruga de papallona nocturna (Shargacucullia verbasci)

28. Lletimó (dalt) (Dictamnus albus) i detall d'una flor (sota, Autor: Albert Pujolar)

Quan el congost s'obre definitivament, es comença a divisar les terrasses fluvials, amb àrees covertes per petits boscos de sàlzers,

29. Bosc de sàlzers (Salix alba)

Arribem al pont metàl•lic penjant sobre barranc de la Maçana o Barranc Fondo, i seguim delectant-nos amb l'esclat de flors mentre el paisatge es va obrint en forma de prats a la vora del riu , bo i acompanyats per l'obaga de caràcter submediterrani,

30. Pont penjant del Barranc de la Maçana

31. Lotus (Lotus corniculatus)

32. Flor del gènere Centaurea (Centaurea uniflora ssp. emigrantis)

33. LLi blanc (Linum suffruticosum)

34. Prat amb una gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax) que ens observa, des de prou distància

Els prats ens permeten ara observar espècies durant ben bé tot el camí fins a arribar a la Masieta,

35. Reina dels Prats, agrupació i detall de les flors (Filipendula vulgaris)

36. Veces (Vicia cracca)

37. Prat de jonces (Aphyllanthes monspeliensis)

38. Botja d´escombres (Dorycnium pentaphyllum) (Autor: Albert Pujolar)

39. Prat impressionista de pelaguers (Stipa pennata)

Deixem enrera el congost i fent camí de tornada, passem a visitar rapinyaires a Benavent de la Conca.

DONEM LA BONA NIT A LES RAPINYAIRES
Amb el sol anant a jóc, ens apropem prop del coll de Comiols, a Benavent, i mentre ens despedim de les Rapinyaires, ens topem amb alguna altra espècie interessant, com el Jusquíam (Hyoscyamus niger), habitual en convinats medievals bruixants, junt amb altres solanàcies, degut al seu alt contingut en alcaloides i opiacis,

40. Jusquíam (Hyoscyamus niger)

41. Esglèsia (dalt) i voltants de Benavent (sota), mentre el sol es pon

L'EXUBERANCIA DEL MOIANÈS, EL CASTELL DE LA POPA, LA SAUVA NEGRE I LES COVES DEL TOLL

A diferència de les sortides més recents, aquest cop ens quedem més aprop, per anar a conèixer una mica millor la nostra contrada fent un tomb per la comarca natural del moianès, repartida administrativament en 3 comarques, el Bages, el Vallès Oriental i l'Osona.

Comencem la sortida a Castellcir on, prenent direcció NE anem a cercar el Castell de la Popa, rodejats d'una natura exuberant, gràcies a les generoses pluges dels darrers dies. Prosseguim el camí direcció Nord fins a trobar la Sauva Negre, sorprenent fageda en latituds poc usuals i sortosament inclosa al PEIN, i que no tornem a trobar fins a 100 km al Sud, a la fageda dels Ports, aquesta si la més meridional de Catalunya. En sortir d'aquesta bonica fageda, ens desviem direcció al Puigsagordi, i pel camí dinem i reposem una estona i reprenem el camí cap l'oest per anar a buscar Can Giol i el seu monumental roure, a Santa Coloma Sasserra. En acabat baixem de nou a Castellcir per acabar el dia visitant les coves del Toll.

Aquesta sortida ens alliçona sobre el gran interès d'espais que per propers sovint, obviem conèixer.

EXUBERÀNCIA

Doncs gràcies a la pluja que ens acompanya tot el dia, tenim ocasió, des del primer minut que comencem a caminar, de gaudir de l'exuberància d'aquest moianès subhumid.

Els camins i corriols que reseguim ens permeten delectar-nos en el magnífic esclat de flors i verdor, com gairebé no recordavem després d'un perllogat periode de sequera com el que ens ha tocat viure aquest hivern,

1. Argelagó (Genista hispanica)

2. Gerani sanguini (Geranium sanguineum)

3. Flor de Silene latifolia, emparentada amb els Colitxos

4. Mill gruà (Lithospermum purpurocaeruleum)

Les zones de prat més obertes, ens permeten veure moltes altres espècies, camps d'ordi bord i les curioses colònies de cianofícies, conegudes popularment com a merdes de bruixa,

5. Platantera de muntanya o orquídea verdosa (Platanthera chlorantha)

6. Romaní mascle o esteperol (Cistus clusii)

7. Amarades espigues d'ordi bord (Hordeum murinum)

8. Una merda de bruixa (Nostoc commune), massa irregular i arrissada de colors verdosos a negre, segons el seu estat d’hidratació, freqüent en terrenys calcaris i de poca vegetació

9. Esclat de flors. Família de les Cistaceae (Helianthemum nummularium)

La zona de bosc que travessem és ben diversa, i hi trobem sargues (Salix elaeagnos), gatells (Salix cinerea), serveres (Sorbus domestica), blades (Acer opalus), aurons entre moltes altres flors,

10. Corniol (Aquilegia vulgaris)

Gràcies a la, no se ben bé com catalogar, intuïció o professionalitat d'un dels membres de la sortida - possiblement amdues coses alhora-, en alçar un roc, localitzem un simpàtic gripau corredor (Bufo calamita) i una pacient sargantana (Podarcis hispanica) (?), que posen per a nosaltres,

11. Gripau corredor (Bufo calamita)

12. Sargantana (Podarcis hispanica) (?), en bones mans

13. Arenària de codina (Arenaria conimbricensis), que apareix a la primavera com un esclat d'estels

14. Vistosos liquens

15. Ranunculàcia sovint present en prats (Ranunculus gramineus)

16. Estepa blanca (Cistus albidus), creixent als voltants de les runes del castell

I arribem al Castell de Catellcir o Castell de la Popa, degut a la morfologia de la roca on està ubicat.

CASTELL DE LA POPA

El castell és documentat des de 1014. Als inicis del segle XI, apareix la dinastia dels Castellcir, que seran els primers posseïdors dels drets del castell, tot i pagant tribut al monestir de l'Estany. Durant el 1107, pertanyé a Guillem Ramón d'Òdena, un dels membres del conflictiu llinatge Òdena. El 1294, Roger i Gelabert de Castellcir consten com a propietaris del castell. La saga dels Castellcir desapareix durant l'any 1348 a causa de la Pesta Negra. El 1363 el rep Guilabert de Centelles de mans del rei i poc després els Bell-lloc. Ramón de Planella adquireix la seva possessió alhora que els de Mura i Granera, mantenint-se en propietat fins el 1942.

Malauradament, l'estat de conservació és força dolent, quedant tan sols en un estat acceptable el rebedor del castell, des d'on s'accedia a les seves diverses parts.

17. Detall de les parts malmeses del Castell

Després de fer les fotos oficials de grup, baixem decidits direcció N - NE per anar a cercar la Sauva Negre.

18. El Castell de la Popa, des de l'angle que li dona nom

LA FAGEDA DE LA SAUVA NEGRE

La Sauva Negre és un espai situat a sector Est de la comarca natural del Moianès, entre les comarques del Vallès Oriental i d'Osona i actualment protegit pel PEIN. S'estèn d'est a oest entre l'obaga d'una petita serra d'uns 2 km de longitud -entre el Corral de la Rovira i la Casa Nova del Castell- i la riera de Castellcir.

Geològicament parlant, es tracta d'un sòl calcari amb gresos i margues de l'eocè marí. Degut a la seva disposició, la vegetació mostra característiques fortament diferenciades entre vessants de solell i obac. A solell, restes d'alzinar i pinedes, amb brolles calcícoles. I l'obac, cobert per boscos submediterrànis amb prats i joncedes, amb vegetacions de roure martinenc (Quercus humilis), enmig de la qual trobem petites poblacions de faigs (Fagus sylvatica). Aquest bosc és ric en espècies de tipus euro-siberià, com la moixera de pastor (Sorbus torminalis), la blada (Acer opalus), el melissot (Melittis melissophyllum), el baladre (Helleborus viridis), la prímula (Primula veris) o la pulmonària (Pulmonaria officinalis), o anomenada també herba de la freixura.

19. Melissot (Melittis melissophyllum)

20. Pulmonària (Pulmonaria officinalis), l'espècie premiada del dia, i detall de la superfície rugosa de les fulles, que vagament recorda a un pulmó o una freixura

21. Passejant per la fageda

22. Fulles de blada (Acer opalus)

També es aquest un indret amb presència inusual de carnívors i d'alguns ocells també d'àmbit habitualment euro-siberià, com el Pica-soques blau (Sitta europaea), la mallerenga d'aigua (Parus palustris), el Mosquiter comú (Phylloscopus collybita), la piula dels arbres (Anthus trivialis) o, a jutjar per les dimensions dels forats a les soques dels arbres, els bonics picots negres (Dryocopus martius)...

23. Arbre amb forats de picot, possiblement de Picot Negre (Dryocopus martius)

Malauradament, la incompatibilitat entre el caràcter fugisser i esquerp dels ocells i l'excès de visitants fa sovint impracticable l'observació d'aquests magnífics animals...

Seguim creuant aquest bosc fins acabar-lo sobtadament, resseguint ombrívols senders i ensopegant amb algun arbre caigut, folrat de bolets de soca, i algunes vaques, afortunades elles de poder pasturar en un indret tan singular...

24. Col·lecció de bolets de soca

Seguim direcció nord direcció Collsuspina, on, ja un xic rendits i famolencs, ens aturem a dinar. Seguim enfilant l'oest, entre suaus turons amb alternança de boscos i camps, fins a arribar a can Giol, a Santa Coloma Sasserra.

25. Turons i camps, part del paisatge

EL ROURE DE CAN GIOL, A SANTA COLOMA SASSERRA

Una ermita romànica amb campanar, del segle XI i absis del segle XII, realçada el segle XVII i la masia, acompanyen el magnífic roure de can Giol, catalogat entre els arbres monumentals de Catalunya.

26. Roure de can Giol, magnífic exemplar

27. Voltants de can Giol, ermita i annexes

Pels voltants de la masia fem petites troballes, com fóssils d'eriçó marí,

28. Fóssils d'eriçó marí, secció horitzontal i part lateral externa

Deixem aquest indret i fem cap a els Coves del Toll, on ens hi esperen per guiar-nos en la visita.

LES COVES DEL TOLL

La cova del Toll, d'origen càrstic, té una longitud total de 1148 m. La part que visitem però està constituïda per dues galeries principals, la sud (108 m), ocupada per l'home prehistòric, i l'est (50 m) que ressegueix el curs fluvial de l’aqüífer subterrani que les travessa en èpoques de pluja, com podem comprovar. En aquestes circumstàncies, les aigües s’infiltren per les fractures de la roca fins a formar un riu subterrani de més d’un quilòmetre de recorregut.

29. Formacions càrstiques, dins la galeria prinicipal

30. Rierol subterrani que travessa una de les galeries de la cova, que podem veure gràcies a les recents pluges

No obstant, no és la vessant geològica la que fa especial aquesta cova, sinó la singularitat de ser una de les coves prehistòricas d’Europa més rica en fauna del Quaternari (glaciació Würm).

De fet, tant la Cova del Toll com la de les Toixoneres (en excavació), presenten un conjunt faunístic atribuït a les darreries del Plistocè mitjà,la primera meitat del superior i Holocè. Els estudis realitzats semblen indicar que aquestes coves van ésser caus de carnívors, principalment hienes i ossos. Les restes d'animals hi són abundants i diverses: hipopòtam, rinoceront de Merk, lleó de les cavernes, hiena, bisont, cèrvol,...

31. Zona de la cova que suposadament havia estat habitada per l'ós de les cavernes

La presència humana en ambdues coves durant el Plistocè sembla emperò ser mínima. Restes de foc i peces contades de sílex pertanyents al Musterià, demostren tan sols la presència humana de l'home Neanderthal durant el Paleolític Mitjà (entre 100.000 i 40.000 anys d’antiguitat). Quant les troballes a les coves relatives al neolític i a l’edat de Bronze, les restes humanes i eines relacionades amb enterraments a les coves, posen de manifest el seu creixent caràcter sedentari, amb assentamentes a l'aire lliure en petites cabanes, com les reconstruccions que podem veure pels voltants de les coves.

32. Reconstrucció de les cabanes, primers habitacles de l'home del Neolític

En resum, aquesta sortida, i malgrat, o potser gràcies a la mullena persistent, ha estat una d'aquelles que tant m'agraden, de les de caminar i gaudir plaentment entre boscos i camps, i per tant, de ben segur, per repetir...

CARST I SEDIMENTS ACTIUS, PRIMITIUS BACTERIS I PETJADES DEL PALEOLÍTIC A BANYOLES

GENUÏNA BIOGEOQUÍMICA

De nou, podem comprovar sobre el terreny la bio i geodiversitat de la nostre terra, visitant l'àrea de l'estany de Banyoles, espai d'ineludible inclusió en el PEIN, el RAMSAR (catàleg de zones humides d'interès internacional) així com en l'inventari d'espais d'interès geològic. I per motius ben justificats,

Hidrogeologia. L'estany de Banyoles, el major llac d'origen càrstic de la península ibèrica, té alhora origen tectònic, en situar-se just en el contacte estructural dels relleus prepirinecs eocènics garrotxins i de la depressió neògena de l'Empordà, constituït per un conjunt de falles direcció NW-SE i NS. Sobre el material del paleocè, de base a sostre, trobem successivament un conjunt de calcàries d'uns 100 m, una capa de guixos i anhidrites (sulfats càlcics, dihidratat i anhidre respectivament) d'uns 200 m, margues i argiles blaves d'uns 350 m i gresos fins les parts més superficials. La dissolució càrstica de l'estrat calcari es manifesta en diversitat de fenòmens com llacs, ensulsiades - estanyols d'en Cisó, el més recent estany Nou (1978),...-, surgències intermitents - clot d'Espolla,...-, dolines, rasclers,...

Registre del paleolític. L'àrea lacustre esdevé un formidable registre d'esdeveniments des del plistocè inferior endavant, amb afloraments acompanyats de fauna fòssil diversa (cérvols, cavalls, bisons, plomes de grans ocells entre altres, així com empremtes fossilitzades de fulles d'arbres, com el roure, l'auró, el plàtan i el vern) o fins i tot restes humanes, com la de la mandíbula datada en 40.000 anys d'antiguitat o el registre d'activitat humana a les coves de Serinyà-El Reclau.

Sedimentologia activa. És també un espai excepcional, per a l'anàlisi dels processos sedimentaris limnològics. Com a trets singulars, mereixen ésser mencionats,

- els sediments dins del mateix estany de Banyoles, de caràcters zonals aeròbic o anaeròbic, lligats al diferents grau d'activitat, grau d'anòxia- de les surgències (cubetes) que l'alimenten.
- les formacions de travertins en aigües bicarbonatades, lligades tant a fenòmens físico-químics com a la l'activitat metabòlica d'organismes autòtrofs els quals, en presència de calci, desplacen l'equilibri de solubilitat i fan precipitar el carbonat càlcic, provinent aquest de terrenys calcaris profunds així com de la dissolució de guixos i anhidrites més superficials. Aquestes formacions són de caràcter actiu, com les que es poden observar in situ al propi llac de Banyoles, o dipòsits primitius, com el conjunt de les Estunes, reminiscència d'activitats lacustres molt més extensa que l'actual.

Vestigis de primitives comunitats procariotes. Les especials característiques físico-químiques del llac i dels estanyols del voltant permeten la pervivència de primitives comunitats bacterianes amb cicles metabòlics lligats al sofre, ferro i al carboni, podent-se considerar algunes com a vestigis del Precambrià (eó Arqueà, 3.800 a 2.500 .10^6 anys).

Així doncs, els punts singulars que visitem en aquesta ocasió, com el clot d'Espolla, un dels sobreeixidors d'aquest sistema càrstic, el salt de Martís i el rec d'Espolla que davalla fins el Fluvià, les coves de Serinyà, registre de la petjada humana des dels inicis del paleolític mitjà fins a l'edat dels metalls, les Estunes, paratge travertínic de particular encant i el conjunt d'estanyols del llac de Banyoles, amb la seves primitives comunitats bacterianes com les de can Cisó, de la Font Pudosa o del propi llac principal, conformen el conjunt realment excepcional.

I tan difícil com motivador se'm fa aquest cop intentar comprimir tota la informació al voltant d'una de les sortides més interessants i alhora més denses de la temporada, sense que resulti feixuga o fins i tot poc entenedora. Desitjo doncs, que les fotografies ajudin una mica a fer més etèria aquesta entrada ...

Més info: http://www.wetlands.org/reports/ris/3ES041es.pdf, http://mediambient.gencat.net/Images/eng/43_90572.pdf, http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/espais_naturals/pein/Banyoles.doc

NORMES DE FUNCIONAMENT
Com a presa de contacte, anem en primer lloc a cercar Sant Martirià per gaudir de, potser, la millor perspectiva del llac de Banyoles des del cantó nord-est, mentre aprenem com funciona aquest sistema lacustre.

1. L'estany de Banyoles, des del mirador de Sant Martirià

El sistema hidrogeològic de Banyoles és un complex càrstic alimentat fonamentalment per l'activitat pluviomètrica a distàncies considerables (massisos de l'alta Garrotxa, de Beget a la Mare de Déu del Mont) i altituds suficients com per a mantenir la pressió necessària pel desenvolupament de la fenomenologia càrstica. Les surgències afavorides pels fenòmens tectònics i càrstics es troben situades en 4 punts a diferents alçades i per tant, amb diferents règims d'activitat (continu o intermitent). Aquests són el propi espai de l'estany de Banyoles, la vall del Fluvià, la Vall de Sant Miquel de Campmajor i el pla de Martís-Usall (àrea del clot d'Espolla).

La superfície de l'estany és actualment de prop més d'un milió de m^2 amb 2,15 Km de llargada i amplada màxima de 0,775 Km. En altres periodes, la depressió havia estat coberta per estanys de majors dimensions, com demostren els dipòsits de travertí de Crespià, del clot d'Espolla o del pla de Mata.

El llac està constituït per 6 cubetes generades en enfonsaments diversos amb uns 13 punts de surgència. A la part meridional es troben les dues cubetes que aporten la màxima entrada d'aigua al sistema (el 90%) i per tant, la major circulació, renovació i oxigenació. La resta de cubetes de la part nord pràcticament no mostren aportacions significatives i per tant, compten amb nivells destacables d'anòxia i acumulació d'àcid sulfhídric des del fons del llac fins a una certa alçada de la columna lacustre i per tant, compten amb un potencial risc d'eutrofització.

Un cop fetes les presentacions, ens apropem a les restes del convent al Puig de Sant Martirià.

2. Voltants de les runes del convent de Sant Martirià (Autor: Albert Pujolar)

mentre els voltants ens obsequien amb vegetació diversa, pròpia d'espais oberts,

3. Gladiol (Gladiolus communis ssp. Illyricus), amb dispeser


4. Flor de l'home penjat (Aceras anthropophorum), una de les espècies "premiades"...

Deixem aquest racó per seguir les petjades humanes del paleolític a les coves del Reclau, nucli del Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà.

EL PAS DE L'HOME. DE NEANDERTHAL A L'HOME MODERN
Les coves de Serinyà, conjunt de diversos abrics oberts en un talús de roca travertínica, van ser ocupades pels éssers humans des del paleolític mitjà fins a l'edat dels metalls.

Preneanderthals (Homo heidelbergensis) (fa uns 200.000 anys), Neanderthals (Homo neanderthalensis) (entre 90.000 i 39.000 anys enrere) i l'home modern, ja al paleolític superior les van ocupar, bo i aprofitant el recer que oferien del fred clima regnant en els últims episodis glacials. Durant el Neolític, l'ús per part d'humans de les coves va disminuir progressivament degut al sedentarisme i socialització creixent que el va fer establir en poblats a l'aire lliure. I a l'última etapa del neolític i part de l'edat del bronze (4700-3100 anys), les coves tenien una funció purament sepulcral, albergant enterraments humans.

Visitem les 3 coves del nucli, l'Arbreda, Mollet i el Reclau Viver.

L'Arbreda és la cova de majors dimensions i indicis d'activitat humana, motiu pel qual encara està en procés d'excavació.

5. Detall del sostre de la cova de l'Arbreda, amb travertins erosionats (Autor: Albert Pujolar)

Mentre anem de cova a cova, ens entretenim amb la vegetació exterior, amb representants diversos de l'ordre Polypodiales, la Falzia roja (Asplenium trichomanes), la Falzia de bosc (Asplenium onopteris), el Polipodi o herba pigotera (Polypodium vulgare), la Dauradella (Ceterach officinarum) o dels Pteridales, com la Capil·lera (Adiantum capillus-veneris)

6. Bouquet de falgueres: Falzia roja (Asplenium trichomanes) i Polidopi (Polypodium vulgare)

7. Búgula (Ajuga reptans), gens escadussera al bosquet dels voltants de les Coves

La cova de Mollet, força més reduïda però en millor estat de conservació, conté els indicis de presència humana més antiga del conjunt (inicis del paleolític mitjà, fa uns 200.000 anys), data que s'atribueix al premolar preneanderthal aquí trobat.

La cova del Reclau Viver, la millor conservada del conjunt, està constituïda per una entrada-passadís amb el sostre intacte i la galeria interior, parcialment al descobert com en el cas de l'Arbreda. Habitada per humans moderns (inici paleolític superior), es usada a posteriori com a refugi puntual, magatzem de gra i com a lloc d'enterrament.

8. Volta cobertora de travertí a l'entrada de Cova del Reclau Viver

Més info: http://www.plaestany.cat/Lesàrees/Culturaieducació/ParcdelesCovesprehistòriquesdeSerinyà/tabid/61/Default.aspx
Un cop acabada la visita, anem a conèixer la platja d'Espolla, propera al nucli de Melianta, al NE de Banyoles.

BULLIDORS I RECS INTERMITENTS A LA PLATJA D'ESPOLLA

L'estany o clot d'Espolla és una depressió del pla d'Usall, situada a uns 225 m per damunt del nivell del mar i a uns 50 m per damunt del llac de Banyoles (175 m). Aquesta diferència d'alçada és la causa de la intermitència de les surgències d'aigua freàtica, actuant realment com a sobreeixidor del sistema càrstic en èpoques de pluviometria elevada.

Són diversos els punts de surgència, o popularment anomenats bullidors, d'aquest estany, visibles des de la vora en el moment de inundació del terreny, on l'aport d'aigua pot arribar a ser d'uns 3.000 ls^-1.

9. Esplanada del clot d'Espolla (dalt) i detall dels orificis per l'erosió càrstica dels travertins (sota, Autor: Albert Pujolar)

En absència d'agua, trobem la plana de l'estany folrada per una bonica catifa de mirsinàcies (Anagallis arvensis) (?),

10. Catifes de morrons (Anagallis arvensis), als nostres peus

És oportú destacar la presència, en època de surgència, de les tortuguetes o triops (Triops cancriformis), braquiòpode de vida breu -20-40 dies- però suficient per deixar una nova generació per la propera inundació temporal, ja que els seus ous poden resistir llargs períodes de sequera.

L'estany descarrega les aigües direcció NE cap al Fluvià pel rec d'Espolla, el qual travessa el pla fins a Martís, on forma els saltants petit i gros, per a salvar progressivament el desnivell d'aproximadament 100 m que el separa del Fluvià.

I justament a la vora del saltant, aprofitant l'ombra del bosc, decidim refer-nos de la gana feta durant el matí.

11. Saltant de Martís, sense aigües a estimbar

Un cop recuperats, continuem per la llera de pedra del rec, recobert de concrecions calcàries i rodejada d'una arbreda diversa, amb alzines, roures, avellaners, i fins i tot alguns grèvols i llorers, així com molses i falgueres a les parts més humides,

12. Concrecions calcàries a la llera del rec (dalt) i detall d'una formació amb rebuigs enclosos, testimoniant un cop més la desconsideració de l'home envers la Natura (sota, Autor: Albert Pujolar)

13. Llengües de cérvol, als ombrívols marges del rec (Phyllitis scolopendrium)

14. Molses esponeroses, resistint, gairebé amb orgull, les sequeres (classe, Bryopsida)(Autor: Albert Pujolar)

Després de seguir el rec pràcticament fins la desembocadura al Fluvià, deixem la platja enrere, frisant per veure-la plena en la propera ocasió, bo i fent cap a Banyoles.

LES ESTUNES, PARATGE ENCANTAT I ENCANTADOR
Cap el SW del llac, trobem un altre paratge singular, el bosc de les Estunes.

En ell hi apreciem un terreny clivellat, esquerdat, constituït per una plataforma de travertins pertanyents a un antiga i més extensa zona litoral d'un llac de dimensions i altitud - uns 10 metres- superiors a l'actual.

Les esquerdes són originades per processos geomòrfics desencadentats alhora per la omnipresent activitat càrstica en tot el geòtop. Els blocs travertínics doncs, en separar-se, originen laberíntics corredors, baumes i esvorancs, conformant raconades d'especial i encantadora bellesa, a part de posar a la vista restes fóssils de flora i fauna quaternària.

15. Esquerdes laberíntiques de les Estunes (dalt) i arbre obrint-se pas entre travertins (sota)(Autor: Albert Pujolar)

16. Falguera (Pteridium aquilinum), estirant la mandra (dalt, Autor: Albert Pujolar) i Polipodi (Polypodium vulgare) a contrallum, amb els daurats sorus ben visibles

Amb tot això davant els nostres ulls, i amb la curiositat que ens caracteritza, resseguim un rere l'altre, esquerdes i corredors, cavitats i blocs, tot passejant entremig d'un plaent bosc de roures i alzines on, al contrari del que la llegenda de les Goges recomana, hom hagués agraït un llarg moment d'íntima i assossegada reflexió.

Deixem aquest racó, per conèixer ara el nucli del sistema lacustre actiu, el llac i els estanyols de remarcable personalitat.

PRIMITIVES COMUNITATS
Comencem la passejada visitant la Font Pudosa, que tot i eixuta, ens permet reflexionar sobre els interessants i particulars processos microbians íntimament relacionats amb les condicions físico-químiques de cada subunitat.

Tot i les especificitats de cada estanyol emperò, les característiques geoquímiques de la zona fan que les aigües profundes siguin riques en sulfats -provinents principalment de la dissolució dels guixos- , en matèria orgànica i pràcticament anòxiques (sense oxigen) (en entorns meromíctics). En aquestes condicions, alguns protobacteris anaeròbics com els bacteris reductors del sulfat (quimioorganòtrofs dissimilatoris), com és ara els del gènere Desulfovibrio, empren els sulfats - o altres derivats del sofre en estats intermedis d'oxidació- com a oxidants de matèria orgànica alliberant diòxid de carboni i àcid sulfhídric.

En aquestes condicions, entren en joc un altre grup de bactèries, els bacteris verds del sofre (família Chlorobiaceae, especialment de gènere Chlorobium) i els porpres (família Chromatiaceae), essent ambdos organismes fotolitòtrofs (és a dir, que usen la llum com a font d'energia i un substrat inorgànic, en aquesta ocasió l'àcid sulfhídric, com a font d'electrons) capaços de realitzar la fotosíntesi - mitjançant complexos moleculars de polipèptits i pigments diversos, com bacterioclorofil·les i carotenoids, conformant els anomenats aparells fotosintètic o antenes) i generant com a subproducte d'oxidació sofre o sulfats. Aquests organismes es desenvolupen en estrats molt específics ja que requereixen un medi ric en sulfhídric i anòxic (capes profundes) però alhora amb llum (capes més superficials).

Aquests dos tipus de bacteris conviuen i competeixen per la llum a diferents estrats segons l'època de l'any (llum i temperatura) desenvolupant-se en les interfases i per tant generant grans colònies que atorguen les característiques i cridaneres coloracions vermelles, verdes o marrons als estanyols degut als complexos pigmentaris d'aquests bacteris.

I en estrats superiors, en zones microaeròfiles i aeròbiques, podem trobar entre altres organismes, bacteris porpres i cianobacteris fotoautòtrofs aeròbics entre altres.

Deixem font i bacteris enrere i anem a veure alguns dels estanyols.

Més info: http://www.directshopper.de/images_bo/9783134446081_leseprobe_02.pdf, (Entschuldigung bitte aber dieses Referat ist auf Deutsch!), http://faculty.weber.edu/mzwolinski/IntroMicro/1113Units/Unit%203/Litotrophs%20and%20Phototrophs.pdf

ESTANYOLS AMB PERSONALITAT

El primer estanyol que trobem és el de la Cendra, que deu el nom a la presència d'abundants sediments en suspensió afavorida per l'entrada d'aigua subterrània que genera corrents convectius i turbulents al fons de l'estany,

17. Estany de la Cendra, a mitja tarda

El passeig de camí cap els estanyols de Montalt (petit i gran) ens obsequia amb espècies ben vistoses, com són ara les Allasses blaves , els Equisets, la Valeriana o els cridaners Lliris d'aigua,

18. Allassa blava (Muscari comosum)

19. Cues de cavall (Equisetum telmateia). Detall d'un individu (dalt) i imatge d'un "microbosc", la visió del qual sembla remuntar-nos al Carbonífer (sota)

20. Valeriana (Valeriana officinalis) (Autor: Albert Pujolar)

21. Lliri d'aigua (Iris pseudacorus)

Ens desviem de la ruta oficial, protagonitzant un discret simulacre de fuga - i segur que m'entendran els que hi van ser- per continuar resseguint el llac direcció N, on trobem l'estany del Vilar, el d'en Cisó i l'estanyol de formació més recent, l'estany Nou.

L'estanyol del Vilar, el segon en tamany i a tocar del de Banyoles, és l'únic llac completament meromíctic. És també un llac amb alt contingut en sulfats i eutròfic (aigües riques en nutrients).

Però més interessant resulta l'estany d'en Cisó. Aquest estany és de tipus holomíctic, es a dir, que experimenta ocasionalment mescla d'estrats entre aigües superficials i profundes. Però la característica més important és que el seu contingut en sulfats és molt alt, i conseqüentment també la generació de sulfhídric posterior gràcies a l'acció dels bacteris reductors de sulfat. I segons a quines èpoques de l'any, es desencadena el creixement i expansió de colònies de bacteris verds (fonamentalment, Chlorobium limicola), marrons (Chlorobium phaeobacteroides) i porpres del sofre -amb domini compartit entre Lamprocystis purpurea i Chromatium minus- que donen enceses coloracions a l'estanyol. Malauradament, en aquesta ocasió, no n'hem pogut cerciorar la presència ...

Com a contrapartida emperò, si ens sorprenen els gegantins bolets d'esca, engarristats als arbres propers a l'estanyol i que, a mode de objectes no identificats, sobrevolen els nostres caps,

22. Bolets d'esca (Fomes fomentarius), per dalt i per baix (sota, Autor: Albert Pujolar)

Més info: http://www.limnetica.net/Limnetica/Limne8/Limnetica-vol8-pag59-77.pdf

I EL LLAC DE BANYOLES?
I què podem afegir sobre l'estany principal? Doncs, les aigües del llac principal són de caràcter oligomesotròfic (baix-mig nivell de nutrients) i amb diferents graus d'anòxia (absència d'oxigen) segons la zona del llac (cubetes amb major o menor activitat surgent). No obstant, de totes les cubetes, només una (CIII) té un caràcter estrictament meromíctic permanent (estratificació permanent de la columna en capes de diferents característiques físico-químiques).

No obstant això, els microorganismes que hi viuen són similars i es desenvolupen mitjançant els mateixos mecanismes que els descrits per l'estany Cisó, tot i que les característiques zonals (disponibilitat de llum, oxigen, temperatura) fan que les dinàmiques siguin distintives de cada àrea del llac i època de l'any.

Mentre passejem pel voral de l'estany, plantes submergides, ànecs collverds i activitats humanes diverses ens acompanyen,

23. Mascle d'ànec collverd (Anas platyrhynchos), surant reposadament

24. Una gens original vista de Banyoles però alhora, una molt bona forma d'acabar el "carret"

Més info: http://www.springerlink.com/content/w8437323636720l5/fulltext.pdf

ENS DESPEDIM FINS LA PROPERA...
I acaba aquí una de les sortides, segons el meu parer, més enriquidores de la temporada gràcies a les sempre fascinants i complexes fronteres de confluència de disciplines - geologia, química i biologia -, esperant però alhora, que la propera sigui una mica menys densa conceptualment i més entregada al gaudi i plaer dels sentits, especialment el visual, i poder fer una entrada una mica més fotogràfica i menys didàctica...

Finalment, vull agrair a en Jordi l'ajut en la identificació d'espècies...

ESPAIS SEMIÀRIDS, LLACUNES ENDORREIQUES I ILLES DE BOSC ALS MONEGRES

UN ALTRE MÓN
Tornem a acostar-nos en aquesta ocasió a entorns diferenciats al de la nostre comarca, tot fent una incursió a les zones semiàrides de la comarca de Los Monegros i els boscos aïllats de la veïna Baix Cinca. En primer terme, coneixerem les comunitats vegetals de prats halo-nitròfils i savinars termòfils mentre fem camí cap el sistema de llacunes endorreiques, anomenades les "Saladas", on visitarem la llacuna de La Playa, la més gran de la zona, i posteriorment veurem les illes de boscos supervivents de la Serreta Negra, ja en territori del Baix Cinca.

La zona dels Monegros, situada en plena Depressió de l'Ebre, és una àrea climàtica de caràcter continental àrid, amb temperatures fortament oscil.lants, pluviometria escassa, dèficit hídric i prevalència del cerç, sec vent dominant de component NW-SE.

A nivell geològic, la comarca es troba en plena conca sedimentaria de l'Ebre, formant una plana dominada per la Serra de Alcubierre, que la travessa de SE a NW. Les llacunes endorreiques de Bujaraloz, Candasnos y Sástago es troben situades sobre materials de membre Bujaraloz (formació Alcubierre), del miocè, constituït per margues (mescla de roca calcària i argila -silicats d'Alumini hidratats-, amb contiguts de carbonat de calci entre un 35 a 65%), roca calcària (carbonats de Calci i Magnesi) i guixos (sulfat de calci dihidratat) que passen a nivells calcaris tabulars cap el Nord. Estructuralment, aquests materials terciaris formen un conjun tabular, que afavoreix l'estancament de l'aigua. La formació d'aquestes llacunes de drenatge tancat es veuen afavorides gràcies a la convergència de factors climatològics i hídrics concrets.

LA COMUNITAT DE LES SAVINES TURÍFERES
Partint de prop de Bujaraloz, comecem a prendre contacte amb les especificitats d'aquesta comarca. Aquestes condicions climàtiques afavoreixen la formació de savinars termòfils (cotes baixes, composicions de sòl rica en guixos i halites, pluviometira adversa i oscil.lacions tèrmiques) amb predominància de Savines turíferes (Juniperus thurifera). Un bon exemple n'és la propera "Retuerta de Pina" comunitat vegetal amb associació Juniperetum phoeniceo-thuriferae supervivent a la acció humana.


1. Savina turífera (Juniperus thurifera) i el seu àrid entorn


2. Savina amb galla de Etsuhoa thuriferae (Skuhravá, 1995) (família dels Cecidomyiidae)

Aquestes comunitats poc frondoses permeten la presència de sotaboscs amb diversos tipus de comunitats vegetals, que van variant segons l'orientació i edafologia del terreny. Arbusts de màquies de garric i arçot (Rhamno lycioidis-Quercetum cocciferae) amb representants com l'Arçot (Rhamnus lycioides subsp. lycioides) o membres del gènere Ephedra (Ephedra sp.),


3. Arçot (Rhamnus lycioides subsp. lycioides)




4. Membre del gènere Ephedra sota una Savina Turífera (dalt), i detall d'un altre individu, possiblement exemplar mascle d'èfedra major (Ephedra nebrodensis) (sota)

Tenim l'ocasió d'observar siscallars (Salsolo vermiculatae-Artemisietum herba-albae i Salsolo vermiculatae-Peganetum harmalae), comunitat d'espècies nitròfiles que ocupen antics camps abandonats i llocs rics en matèria orgànica amb predomini d'aquest arbuts grisenc de la subfamília de les Chenopodioideae, les espècies de les quals sovint presenten adaptacions halòfites i xerofítiques.


5. Siscallar (Salsola vermiculata)

També veiem representants de la comunidad halòfila (Suaedetum verae) amb Salat Ver (Suaeda vera subsp.) i Salat blanc (Atriplex halimus) que colonitzen zones d'antics camps de cultiu salinitzats.


6. Salat ver o fruticós(Suaeda vera subsp.)


7. Salat blanc (Atriplex halimus)

Aquesta vegetació escasa però resistent va alternant la seva presència amb àmplies àrees de cultiu anual de secà d'hivern (blat i ordi), camps en periodes de guaret i illetes de vegetació, mentre alguna au rapinyaire possiblement un exemplar de Milà (aparentment Milvus migrans, amb el seu característic perfil de cua) ens acompanya durant el camí,


8. Extensions ermes. La impressionant buidor dels Monegros



9. Camps en cultiu incipient


10. Illetes de vegetació

A les margeres dels camps trobem sorpreses, com algun exemplar d'escarabat de l'oli (Berberomeloe majalis) de la família dels Meloidae. I aquí deixo una nota pels membres que van entretenir-se a marejar aquests escarabats. Aquest insecte, com és habitual en els membre d'aquesta família, i en particular els d'aquest gènere, amb franges d'advertència negres-ataronjades, allibera en ser pertorbat, un fluid tòxic d'alt continug en un terpenoide, la candaritina (i ara, una mica de química per qui en vulgui, http://www.faidherbe.org/site/cours/dupuis/canthar4.htm), pels segments de l'abdomen i potes, amb uns efectes ben convenients de conèixer(http://es.wikipedia.org/wiki/Cantaridina).

11. Escarabat de l'oli (Berberomeloe majalis) (Autor: Albert Pujolar)

També trobem algunes plantes en flor que trenquen la monotonia cromàtica del paisatge,

12. Una ranunculàcea (Adonis microcarpa) (Autor: Albert Pujolar)


13. Nadala menuda (Narcissus dubius)

Més informació: http://www.faunaiberica.mncn.csic.es/faunaib/monegro/comarca.php#comarca

I finalment, arribem a les "Saladas",

14. Las Saladas (Autor: Albert Pujolar)

LES DUES ÀREES ENDORREIQUES O PLAYA LAKES
La zona de l'Ebre consta de dos complexes de llacunes endorreiques, una al centre de la conca de l'Ebre (entre Osca i Saragossa, Bujaraloz-Sástago), que és el que visitem en aquesta ocasió, i l'altre al Sud (entre Saragossa i Teruel, Chiprana, Caspe, Alcañiz-Calanda), reunint entre les dues unes 23 llacunes.

L'àrea de Bujaraloz-Sástago té molt poques llacunes amb activitat evaporítica, ja que la major part romanen durant llargs periodes seques i colonitzades per vegetació halòfila. Geològicament, se situen sobre formacions riques en evaporites, causants de la salinitat de les aigües. Alguns autors remarquen l'elevada salinitat de les margues i guixos, amb predominància de clorurs sobre sulfats, de Mg i Na. El joc de solubilitats diferenciades provoca mineralitzacions selectives de les aigües que nodreixen les llacunes.

Les condicions per a la formació i manteniment de les llacunes són bàsicament tres,
i- L'existència de cubetes tancades, sense pérdues d'aigua pel subsòl, tal i com ja hem vist que es cumpleix per les característiques geològiques de la zona
ii- La predominància de l'evaporació respecte l'aport d'agua, ja sigui gràcies a pluges, aports de cabal efímer o via torrenteres o canals de formació al.leatòria i temporal
iii- L'entrada sigui prou important per a mantenir una massa d'aigua, essent aquest últim requisit complert per molt poques formacions (estrictament només a la llacuna salada de Chiprana)

La resta pateixen desecació i deposició evaporítica estacional, fonamentalment a l'època estival, i essent doncs realment Playa Lakes o Dry salt Lakes, amb bassals efímers de salmorres, i majoritàriament de conformació assimètrica (NW-SE) degut al cerç, amb major amplada en direcció SE. Durant les periodes humits emperò, el llit de les llacunes esdevé poblat amb abundants tapissos d'algues.

La composició de les aigües és molt variable, segons el substrat, les seves reaccions de meteorització i les condicions de les aigües aportades per les torrenteres temporals. En el cas del complexe Bujaraloz-Sástago, el reciclatge d'evaporites del substrat miocènic (guixos) determina que les salmorres siguin de caire Cl-SO4-Na-(Mg).

L'evolució de les salmorres passa per diversos estadis,
i- Augment de la concentració de sals per evaporació de l'aigua
ii- Disminució relativa per separació d'elements, degut a precipitacions selectives segons solubilitats, per degradació bacteriana (en cas de presència de sulfats) o per absorció de les arguiles del subsòl.

Genèricament, les etapes són,
1. Precipitació de carbonats, associat al desenvolupament de tapissos d'algues, generant salmorres pobres en carbonat / hidrogencarbonat i riques en Mg (vs. Ca), tot i cal tenir en compte que les concentracions de Ca i CO3 inicials són baixes respecte els ions dominants.
2. Precipitació de guix lenticular (CaSO4·2H2O, sulfat càlcic), deixant salmorres pobres en Ca (1500 ppm previ a la precipitació de guix i 100 ppm previ a la precipitació de l'halita)
3. Estacionalment, hi ha precipitació de marabilita (sulfat sòdic hidratat, Na2SO4·10H2O), halita (NaCl, clorur sòdic) i blödita (Na2Mg(SO4)2·4(H2O), sulfat hidratat de calci i magnesi), provocant fortes oscil.lacions en la concentració dels ions implicats.

15. Precipitats salins sobre els tapissos d'algues

En periodes d'aport hídric, es resolubilitzen aquestes sals, a excepció de les arrossegades pel vent degut a la seva fina granulometria (thenardita -Sulfat sòdic anhidre, Na2SO4-, blödita,...).

Més complexe és la composició i dinamica de les salmorres intersticials i altre fenomenogia, molt ben descrita a la següent referència, per a qui hi vulgui aprofundir: Génesis de formaciones evaporíticas: Modelos andinos e ibéricos. Coordinador, Juan J. Pueyo, Edicions Universitat de Barcelona (1991).

LA LLACUNA DE LA PLAYA
La Playa és la llacuna més gran del complex Bujaraloz-Sástago, amb 258 Hm2 i la del Pueyo com a satèl.lit. Fins fa uns anys, encara funcionava l'explotació salina, les runes de les quals encara trobem pels voltants de la llacuna, així com les del el Palau dels comptes de Sástago o les del quartel dels soldats que guardaven la sal.




16. Entorns de la llacuna de La Playa

L'atractiu biològic d'un ecosistema específic que ha variat ben poc durant milions d'anys és clar.

Rics tapissos microbians anaeròbics que recobreixen el fons de la llacuna en periode humit i espècies botàniques com el Ballaster (Arthrocnemum macrostachyum), el "coralillo" (Microcnemum coralloides), el "tomillo o sosa sapera" (Frankenia corymbosa), el salat blanc (Atriplex halimus) o comunitats espartars (Agropyro-Lygeion) amb l'espart bord (Lygeum spartum), situades a diferents distàncies de la vora de la llacuna segons la seva tolerància salina formen part del paisatge,


17. Mata d'espart bord (Lygeum spartum)

Cal destacar però, la presència del crustaci endèmic Candelacypris aragonica, present en 11 d'aquestes llacunes i del branquiòpode halòfil Artemia parthenogenetica. Respecte aquest últim, és interessant mencionar que s'han desenvolupat aplicacions cosmètiques inspirades en una espècie del mateix gènere (Artemia salina). El peculiar mecanisme d'emmagatzematge energètic en molècules de Diguanosine Tetraphosphate (anomenades GP4G) és destinat a afrontar els periodes d'estress ambiental (sequera perllongada) gràcies a l'aport energètic provinent de l'hidròlisi a ATP (Adenosine Triphosphate) (Més info: New multifunctional & compatible anti-aging cosmetic ingredient from "Artemia Extract". Dal Farra C., Domloge N., Takeoka A., Fragr.J. Vol.33, 6, 74-80 2005) .

I havent dinat, es fa una comprovació, amb kit portàtil inclòs, de la salinitat de les aigües de la zona,


18. En Jordi, entretingut amb el kit portàtil de química, analitzant contingut de clorurs (Autor: Albert Pujolar)
Mes informació: http://chemistry.uca.edu/Projects/Quant98/chloride-hg-titrn-98.pdf

I perquè no, remarcar l'estrany atractiu paisatgistic d'una àrea tan diferenciada a la que estem habituats,


19. La zona interna de la llacuna, una superfície coberta per precipitats salins


20. El medi, fortament advers, limita els cicles vitals de les espècies

Deixem aquest sorprenent entorn semiàrid i salobre de Bujaraloz-Sástago, per anar a retrobar ambients més propers a la comarca veïna, concretament a la Serreta Negra ubicada al sud de Candasnos-Fraga.

EL RETORN AL REGNE DEL BOSC
Prenem un camí de terra ample, vorejat de camps cultivats tot albirant cap a l'horitzó la clapa fosca que conforma la Serreta Negra. Aquesta zona s'assenta sobre materials miocènics de característiques detrítiques de pedra calcària-guix i que alterna crestes amb barrancs, com el de Valcorna, que l'atravessa i la drena de NW-SE, acompanyats sovint de planes residuals. És zona de règim sever, amb baixa pluviometria i de caire torrencial, amb règim fonamentalment Rhamno-Cocciferetum pistacietosum.

El camí també ens depara alguna sorpresa, com la troballa de restes de Sílex (roca sedimentària, de silica (Diòxid de Silici) microcristal.lina de gra fi, criptocristal.lina o microfibrosa, de colors variables segons elements traça, com d'òxids de ferro), en una zona que possiblement va constituir una cantera per l'home prehistòric.


21. Sílex

I mentre observem un braç de l'embals de Mequinensa a l'Ebre, ens sobrevola un encuriosit Voltor comú (Gyps fulvus), possiblement sorprès de veure tants visitants.


22. La Serreta Negra junt a les aigües de l'Ebre


23. Silueta de Voltor comú (Gyps fulvus)


LA TORNADA
I tornem cap a casa, ja començant a enfosquir-se el dia, tot i esperant poder tornar a visitar els Monegros sense haver d'esquivar macrocomplexes turístico-lúdics com l'amenaçador projecte de Gran Scala.


24. Capvespre als Monegros (Autor: Albert Pujolar)

DE MARIMURTRA AL CAMI DE RONDA A S'AGARÓ I LA PEDRALTA

UNA SORTIDA MULTIDISCIPLINAR
En aquesta ocasió ens apropem a les comarques de la Selva i el Baix Empordà per a visitar indrets prou dispars. En primer lloc anem a Blanes per a visitar-ne el jardí botànic. Marimurtra és un espai organitzat en fitoepisodis on es recrea ambients ben diferenciats, essent part d'ells aliens al nostre territori. Després d'aquesta experiència, anem cap a S'Agaró, on ens espera una immersió geològica per un dels geòtops més interessants de Catalunya, tot passejant pel camí de ronda, entre la platja de Sant Pol i la Punta prima. Retormen cap a Sant Feliu per anar a veure un punt ineludible de la comarca, la Pedralta, la que va ser la segona roca basculant d'europa en dimensions.

I ENS PORTEN A L'HORTUS BOTANICUS
Arribem a les portes del Jardí Marimurta, on director i guies ens donen la benvinguda i ens fan una breu introducció històrica i funcional de l'espai, d'una extensió de 4,5 ha, amb unes 3000 espècies de climes subtropicals, temperats i meditarranis organitzades en fitoepisodis.

Part del grup iniciem el recorregut pel jardí subtropical, que engloba diverses subàrees, des de les zones Àrides d'Amèrica i Mèxic, d'Àfrica del Sud (Karoo) i de Canàries, amb espècies autòctones dels gèneres Aeonium, Euphorbia i Echium, fins a zones tropicals, amb plantes enfiladisses i espècies de climes més humits a l'àrea de la Pèrgola.


1. Aloes en floració (Aloe barbadensis) i detall del Seient de Sogra (Echinocactus grusonii), espècies subdesertiques d'origens africà i mexicà respectivament (Autor foto part inferior: Albert Pujolar)

Des d'un petit mirador per sobre de comunitats típiques de les zones més àrides del sud de Califòrnia, desert d’Arizona, Texas i Mèxic, podem veure diverses espècies en sòls sorrencs i ben drenats, vegetació oberta on dominen els arbustos alts de diverses espècies dels gèneres Agave, Opuntia i Yucca.


2. Recreació d'un paisatge subdesèrtic americà -excepte pineda de darrera!- (esquerra) i detall de Cactus de torxa platejada (Cleistocactus strausii) (dreta)


3. Exemplars de gèneres diveros de zones àrides americanes (esquerra) i detall d'exemplar de gènere Opuntia (dreta)

Resseguim la pèrgola subtropical, de climes més humits, les àrees de clima temperat, amb vegetació d'Amèrica del Nord i Sud, Europa Oriental i l'àrea del jardí etnobotànic, també amb presència d'exemplars africans, ens permet veure vistoses espècies d'arreu del món,


4. Trompeta d'àngel, representant sudamericana del gènere Brugmansia, família de les Solanaceae (Brugmansia sanguinea) (Autor: Albert Pujolar)


5. Cànem africà (Sparmannia africana), espècie Sudafricana


6. Clívia en penombra (Clivia miniata), espècie Sudafricana


7. Representant africà de la família de les Iridaceae (Tritonia flabellifolia)


8. Exemplar de Gatassa (Ranunculus ficaria) (Autor: Albert Pujolar)


9. Gladiol sudafricà (Gladiolus tristis)

Ens endinsem a la zona del Palmerar, amb exemplars de tot el món, entre elles la Butia capitata, Brahea armata, Brahea edulis, Washingtonia filifera, Washingtonia robusta, Phoenix canariensis, Phoenix theophrastii, Livistona chinenesis i les palmeres xilenes (Jubaea chilensis),


10. Palmera xilena (Jubaea chilensis) (esquerra) i fruit enclòs de palmera (dreta, Autor: Albert Pujolar)

on també resseguim l'àrea dels bosquets de bambús,


11. Bambús exemplars de la subfamília de les Bambusoideae (Autor:Albert Pujolar)

Arribem a zones extremes, àrides o subtropicals, a entorns mediterranis, no tan sols representat pel sector occidental amb les nostres pinedes, garrigues, màquies i matollars, sinó per altres zones del món amb aquest clima, com el Chaparral californià, el Mallee australià, l'espinal xilè o el Fynbos sudafricà.


12. Espina de la creu (Colletia paradoxa), espècie sudamèricana


13. Eriocèfal (Eriocephalus africanus), un representat de Renosterveld sudafricà (Autor: Albert Pujolar)


14. Narcisos (Narcissus papyraceus)


15. Estepa blanca (Cistus albidus), una altra espècie europea (Autor: Albert Pujolar)


16.Scabiosa stellata subsp. stellata, un altre espècie del nostre matollar mediterrani




17. LLentiscle (Pistacia lentiscus),membre habitual de les nostres garrigues, i Lavanda (Lavandula dentata) (dreta) (Autor: Albert Pujolar)

Arribem a la bonica zona del templet de Linné, on les vistes sobre la costa són irresistibles,


18. Resseguint la costa fins el templet de Linné

Membres diversos de l'ordre Pinales d'arreu del món també hi són representats, entre ells cedres, araucàries, pins,...


19. Un representant mediterrani, el Pinsap (Autor: Albert Pujolar)


20. I les Araucàries australianes, membre Araucaria heterophylla (esquerra) i detall d'un tronc de l'espècie Araucaria bidwillii (dreta, Autor: Albert Pujolar)

Després de refrescar la memòria sobre els orígens de la genètica amb les Lleis de Mendel il.lustrades amb una família de ciclamens, travessen la zona dels representants asiàtics (Xina, Japó, Austràlia i Nova Zelanda) on ens sorprenen els bonics codonyers florits,




21. Flors de Codonyer japonès (Chaenomeles japonica)

El Karoo Sudafricà i els endemismes canaris posen punt i final a una edificant visita, després d'una que altra pacífica discusió botànica entre guia autòctona i Florenci, en les quals la major part ens limitem al mer acté de ser-ne espectadors,




22.Un endemisme de les illes canàries, la Cerraja (Sonchus acaulis), el abans (dalt), i el després (sota, Autor: Albert Pujolar)


23. Drago, ejemplars relativament joves (Dracaena draco)


24.Plataner (Musa x paradisiaca)


25.El grup, atent a les converses botàniques... (Autor:Albert Pujolar)

Més informació: http://www.marimurtra.cat/

I ja al punt del migdia, anem a cercar els camins de ronda.

IMMERSIÓ GEOLÒGICA AL CAMI DE RONDA
Arribem a Sant Pol per dinar i un cop fet el cafè, anem a buscar el camí de ronda que connecta amb Platja d'Aro per aprendre una mica de fenomenologia ígnia gràcies a les singularitats del geòtop de S'Agaró, mentre reseguim el magnífic perfil de la Costa Brava en aquest punt.


26. Gavià argentat (Larus michahellis), fent despreocupadament la migdiada ...

L'interès d'aquest indret radica en la facilitat d'observació i estudi de roques plutòniques i filonianes gràcies a l'erosió marina, que ha conduït el procés d'eliminació dels productes de meteorització del batòlit granític (massa de roques intrusives consolidades irregularment sota capes d'extensions de cents a mils de Kms), deixant a la vista i completament net d'obstacles els afloraments ignis.

El primer que observem són les roques plutòniques de composició granodiorítica, de gra gros, i que mostren fenocristalls de feldspats principalment potàssics (de l'ordre dels centímetres) així com nombrosos enclavaments de diversos gènesis i tipologies. El feldspat present al granit, és el mineral més meteoritzable dels que formen aquesta roca, i la seva alteració (carbonatació) transforma el granit en sauló.


27. Granodiorita porfírica amb enclavaments i fenocristalls de Feldspat (XZ4O8, X= Na,K,Ca,Ba, Z=Si,Al)

Igualment interessant resulta l'observació de l'evolució d'una costa granítica que, per acció de l'erosió marina, evidencia els diferents comportaments dels materials.

El sector NE de la Serralada Litoral des del Maresme fins al Massís de Begur està fonamentalment constituït per granitoides emplaçats en una covertora paleozoica metamorfitzada en diferents graus. Aquests granitoides i seqüències paleozoiques acompanyants constituïen part de la Serralada Herciniana transformada posteriorment per l'acció de la tectònica alpina. L'única activitat del Mesozoic és l'emplaçament de filons de lampròfirs (roca filoniana bàsica, associada a roques intrusives).


28. Contacte entre pòrfir tonalític (zona més fosca, en primer terme) i granodiorita (zona més clara)


29. Zona de concentració d'enclavamentes de diferents mides en una granodiorita

Més informació:
http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/natura/sistema_informacio/inventari_interes_geologic/descriptiva/358_descrip.pd

ROCKING STONES
Des de Sant Feliu, anem a visitar la Pedralta, roca basculant que, abans de caure el 1996, era la més grossa de la Península i segona d’Europa. Posteriorment va ser reposada al seu lloc però es va deixar en una posició més estable. En el mateix indret, un mirador ens va permetre gaudir, ja amb el sol ben baix, d'unes magnifiques vistes a la Vall de Ridaura cap al Nord i el Massís de Cadiretes al sud, espai aquest últim inclòs al PEIN.


30. La Pedralta, al capvespre.

LA TORNADA
Fem la tornada totalment inmersos en natura, seguint algun capítol de La vida secreta de les plantes.

No puc evitar, no obstant, des d'aquí, i com a bona amant dels ocells, recomanar encesament l'equivalent ornitològic, La vida dels ocells, una fantàstica sèrie de 10 capítols també produïda per la BBC i conduïda pel naturalista anglès David Attenborough.

LA COL.LABORACIÓ
I aquí vull agrair a l'Albert Pujolar, la seva col.laboració, tant en l'aport de material fotogràfic, així com en l'identificació d'espècies.

LA SERRA DE MONTGRÍ I LA PLANA BAIXA DEL TER

QUÈ ANEM A CONÉIXER?
A la primera sortida d'enguany anem a trobar terres gironines, tot cercant la benevolència d'un clima costaner més indulgent que, efectivament trobem de ple, per conèixer entorns un xic diferents als que ens són habituals.

Parlem una mica del massís del Montgrí. Aquest constitueix una unitat de relleu definida que separa les planes al.luvials de l'Alt i del Baix Empordà. El Montgrí és una unitat calcària situada en una extensa zona litoral, i diferenciada de les muntanyes veïnes -Serra de Rodes, Muntanyes de Begur- formades aquestes per materials silicis. El Montgrí està format per un relleu calcari molt manifest sobre la plana, tot i no assolir grans alçades, ja que el punt més enlairat a Santa Caterina és el Mont Pla, situat a 316 m sobre el nivell del mar.

És un massís aplanat format per diversos plans inclinats cap al nord, mentre que al sud cau sobtadament sobre la plana del Baix Empordà. L'activitat càrstica sobre aquest materials ha permès la formació de nombroses coves i avencs.

TOT ARRIBANT A TORROELLA...
I el primer punt que visitem és Torroella de Montgrí amb el seu massís, això si, després de fer un bon esmorzar al seus peus i començar a refrescar -alguns- o bé alimentar -la resta de nosaltres- la memòria botànica amb la Noguerola (Pistacia terebinthus) i les seves caractarísitiques gales en forma de banya , el Llistó (Brachypodium phoenicoides), el Donzell marí (Artemisia gallica), l'Ullastre de frare (Phagnalon saxatile) o l'Argelaga negra (Calicotome spinosa) tot i fent camí cap el castell. Aprofitem la pujada per comprovar els origens calcaris del massís, tot enfilant-nos al cau del Duc.


1. Torroella de Montgrí des del Cau del Duc

Allí trobem espècies com el Frare cugot (Arisarum vulgare) agrupat en verdes catifes,


2. Fulles de Frare cugot (Arisarum vulgare)

També trobem arrapada la Dauradella (Ceterach officinarum), falguera d'ondulats marges capaç de resistir ambients força càlids i fins i tot la insolació solar directa gràcies a les moltes escates del revers de la fulla que fan de mirall i reflexen la llum solar quan la falguera queda exposada a la insolació.

Després de grimpar una mica al deixar el cau, arribem al Castell de Montgrí.

UNA MICA D'HISTÒRIA. EL CASTELL
El castell de Montgrí fou construït entre 1294 i 1301, com a resposta als conflictes continus entre el comptat d'Empúries, dominador del voltants de la ciutat, i el poderós comptat de Barcelona, que manà Bernat de Llabià, l'aleshores governador de la reial vila de Torroella, de supervisar la construcció de la fortalesa, que no va ser mai acabada.

Dissenyat en un estil propi al posterior a l'època de les creuades, planta quadrada amb torres cilíndriques als seus vèrtex, se'n va arribar a aixecar les parets perifèriques, d'uns 31 m de llargada i les torres.

3. El castell de Montgrí, imposant la seva presència

Al seu interior, es conserva una gran cisterna per recollir l'aigua de pluja. Alrededor del patí s'havien de construir edificis auxiliars que mai es van arribar a aixecar. Fora el castell, es poden observar les canteres originals, les restes d'una paret a la cara sud i una gran cisterna al vessant nord de la muntanya.

4. Una altra visió del Castell

Des de dalt podem gaudir d'una bona vista del massís de les Gavarres i de la plana baixa del Ter, que és el segon objectiu de la sortida.

5. L'Estartit i Les Illes Medes, des del Massís de Montgrí

6. Les Illes Medes i el Ter Vell, amb les seves llacunes

Mentre tornem cap a Torroella, la gana se'ns va obrint a mesura que anem baixant...


7. Descens, ja amb una mica de fam.

ANEM A TROBAR LA MAR DE LES MEDES...
Per dinar anem a l'Estartit, a buscar la mar davant les Medes, en la qual algun atrevit inclús s'hi gosa "refrescar".

8. La sorra el vent acarona, i satisfà amb meticuloses formes, la seva pell delerosa

9. Les Medes, mentre mengem

I VISITEM LA PLANA BAIXA DEL TER...

A l'àrea sud-oest trobem l'antiga desenvocadura del Ter, un mosaic d’ambients acuàtics, resultat del continu equilibri entre terra, mar i aigua dolça. La diversitat d’ambients i d’organismes que alberga posseeix un gran valor ecològic. Maresmes, llacunes salobroses o d'agua dolça, surgències i estanys temporers han de sobreviure en un espai fortament humanitzat, d'una gran pressió agrícola, ja que és la gran zona de regadiu del Baix Emportdà, i també turística, amb Pals i L'Estartit com a màxims exponents.

No obstant, encara resten clapes d’aiguamolls que configuren un espai d’un preciós valor paisatgístic i ecològic. Entre aquests aiguamolls cal destacar els del Ter Vell, la llacuna del Frare Ramon, la zona de la Pletera i les Basses d’en Coll.

D'aquests ambients, visitem les llacunes d'aigua dolça del Ter vell i l'estuari i la Platera de l'actual desenvocadura del Ter.

Més informació a: http://www.lifeemyster.com/cat/index.php

AIGUAMOLLS DEL TER VELL

Després de dinar anem a visitar les llacunes d'aigua dolça del Ter vell, antic braç del riu. A pesar d'estar a tocar del mar, reben entrades d’aigua dolça del que havia estat braç del Ter i de vestigis d'antics afluents. Són masses d'agua sotmeses a oscil.lacions de salinitat, en funció de l'aportació d'aigues marines durant els temporals. Aquesta antiga zona de maresmes és una plana reomplerta de materials sorrencs, graves i llims procedents de l’antic riu, on queden com a testimoni, dues grans zones, les llacunes del Ter Vell i tota la zona inundable als voltants, poblada de canyissos.

S'han portat a terme accions per adequar l'espai per a la observació d'ocells d'ambients aquatics, però l'època de l'any en què estem, sense els visitants migratoris, només ens permet observar els omnipresents ànecs collverd (Anas platyrhynchos), alguna polla d'aigua (Gallinula chloropus) i una parella de rapinyaires supervisant l'àrea.

Els voltants ens permeten comprovar la riquesa de les comunitats vegetals herbàcies, especialment canyissars i bogars, formats per diferents menes de canyes: el canyís (Phragmites australis), el jonc (Scirpus holoschoenus) i la boga (Typha angustifolia) que amb les arrels inundades, creixen per les vores estancades del riu,

10. Canyís i llums de tarda d'hivern

11. Cayissar en formació

L'ESTUARI DEL TER I LA PLETERA

El tram final del Ter i el seu braç de sorra, funciona com un típic estuari mediterrani, amb barreges oscil.lants d’aigua dolça i salada, i per tant, de salinitat i nutrients, aspecte molt important per al manteniment de les comunitats de les Medes.

12. La Gola del Ter, des del Massís de Montgrí

13. El Ter, el braç de sorra i el mar

14. Capvespre a la Pletera

El bosc de ribera és constituït per diverses espècies d’arbres distribuïts en funció de les condicions ambientals que es donen: vernedes, salzedes, alberedes, pollancredes, freixes de fulla petita i omedes, aquestes últimes al darrer tram del riu, per la seva major tolerància a la sal.

15. Inflorescències de Freixe de Fulla petita (Fraxinus angustifolia)

La Pletera, zona de maresma es troba darrera les dunes de la platja, s’inunda durant els temporals de mar, sovint acompanyats de pluges i riuades, essent doncs una aport variable d’aigua dolça i salada. El sòl de la maresma és argilós, poc permeable i reté l’aigua i les sals, de forma que la vegetació, formada per comunitats halòfites, salicornars i jonqueres, adaptades a l’alta salinitat i a la inundació periòdica.

En aquest tram podem identificar diverses espècies com el Salat blanc (Atriplex halimus), la Salicòrnia (Arthrocnemum sp.), la Bufalaga hirsuta (Thymelaea hirsuta), o el Panical marí (Eryngium maritimum).

16. Salicòrnia, amb les seves branques articulades i carnoses


17. Panical marí (Eryngium maritimum )

CAPVESPRE A LA PLATJA D'ES RACÓ I S'ILLA ROJA

Acabem la jornada a la platja de d'es Racó i S'illa Roja, on podem visualitzar les relacions entre les unitats que han marcat l'evolució geològica de Catalunya, el sòcol hercinià (paleozoic) i la cobertora paleògena.

El sòcol mostra peculiaritats, com les registres de l'activitat ígnea amb filons de granòfir (S'Illa Roja). Però també podem observar els efectes de l'arrossegament de materials paleozoics erosionats durant el Mesozoic i que passen a constituir la part superior de la covertora en el periode paleogen, juntament amb les capes basals rogenques de gresos i les argilles d'origen continental que podem anar veient pel camí de la Platja d'es Racó mentre ens acostem cap a S'illa Roja.

I fins la propera, que de nou, ens portarà cap a les costes gironines.

DE SANT MARÇAL A LES AGUDES I EL TURÓ DE L'HOME

INFORMEM-NOS UNA MICA...
En aquesta sortida anem a visitar la part Sudest del Parc Natural del Montseny, àrea situada entre les comarques del Vallès Oriental i la Selva.

Inclòs en xarxa mundial de reserves de la biosfera el 1978, i declarat Parc Natural el 1987, el massís del Montseny comprèn dues parts geològicament ben diferenciades. Per una banda, materials més antics, amb roques ígnies (zona del Turó de Murou) i metamòrfiques (zona de les Agudes) i d'altra banda, roques sedimentàries dipositades durant les eres geològiques posteriors (mesozoica i cenozoica) cap el sector de Tagamanent.
En aquesta sortida, que iniciem a l'àrea de Sant Marçal, podrem comprovar com les comunitats vegetals varien al guanyar alçada degut als canvis en humitat i temperatura, començant per l'àrea de muntanya mitjana plujosa (alzinar muntanyenc i rouredes) passant a ambients centreeuropeus per sobre dels 1.000 m amb el domini de la fageda (amb avetoses esporàdiques) per arribar a ambients subalpins (matollars i prats culminals) en enfilar cap a les Agudes (1700 m) i el Turó de l'home (1706 m). El descens per l'avetosa de Passavets ens permet fruir d'un fantàstic i ombrívol bosc tot anant ja de baixada per acabar la sortida fent un glop a la Font.

SOM-HI...
Comencem doncs fent un mos a la vora de la Creu de Sant Marçal, on ens rodegen els cims més emblemàtics del Montseny, Matagalls i Les Agudes.


1. Creu de fusta, a Sant Marçal


2. La fageda nua

Abans d’emprendre camí emperò, fem una breu visita al naixement de la Tordera, la Font Bona, envoltada per una ja nua fageda de desembre.


3. Per damunt dels nostres caps...


4. Inacabable mantell de fulles embolcallant el bressol de la Tordera

Fem camí cap a les Agudes, tot passant pel costat de l'ermita de Sant Marçal del Montseny. Els primers documents que citen la seva existència es remunten als anys 1053 i 1058, on es fa referència a una petita comunitat de monjos i un prior que esdevingué abat l'any 1066, simultàniament a la consagració de la capella. Temps després, els monjos s'establiren a la veïna esglèsia de Santa Magdalena de Mosqueroles però el Bisbe de Vic, Arnau de Malla, de qui depenien els féu tornar, essent novament consagrada l'any 1104.

5. Campanar de Sant Marçal

Prosseguim per camí obert, on pels vorals anem trobant diversitat d'arbres i arbusts com roures, avellaners, etc...,ens aturem a observar la Gòdua (Cytisus scoparius L. o Sarothamnus scoparius L.) i a distingir-la de la nostra Ginesta (Spartium junceum L.), entre un bon tou de Vidalba (Clematis vitalba L.) mostrant els seus fotogènics fruits, de falgueres (Pteridium aquilinum) fins que arribem al pla del Puig.



6. Falguera (Pteridium aquilinum)


7. Fruits de Vidalba I (Clematis vitalba L.)


8. Fruits de Vidalba II (Clematis vitalba L.)

CAP AMUNT TRAVESSANT FAGEDA
Després d'una estona de caminada, iniciem la pujada amb un cert pendent travessant fageda, amb una gruixuda capa de fulles ja caigudes que ens fan el camí força lliscós.



9. Anem pujant


10. Fageda i casa, paratges Vayredans

El tupid bosc de troncs i branques despullats, es mostra pàl.lid, gairebé malaltís sota la esmorteïda llum que alhora enviueix el roig de les fulles que teixeixen l'exquisida catifa que resseguim, alguns un xic cansats, altri un xic juganers,...



11. Gris i roig


12A. Llum esmorteïda I


12B. Llum esmorteïda II


13. El grup juganer

L'ambient es notòriament més humit, com ho demostra la presència d'hepàtiques a la vora del camí, creixent sobre molsa, malgrat que tot plegat és més sec del que correspondria a les coordenades i època de l’any.


14. Liquens, en les parts més humides del sotabosc

Mitja hora més tard arribem als peus de la pedrera, identifiquem espècies "autòctones" de l'àrea com l'Herba de Sant Segimon (Saxifraga vayredana) mentre seguim pujant fins que fem una parada tècnica per reposar i escoltar, acompanyats de la magnifica presència del Matagalls.


15. Als peus de la tartera


16A. I després, reposant i escoltant


16B. I més tard, escoltant i reposant


17. El Matagalls, des de la pedrera

DIRECTE CAP A LES AGUDES
Després de grimpar una mica trobem el planer camí entre les Agudes i el Turó de l'Home i reposem una mica abans d’acabar de pujar.


18. Primers en arribar, primers a reposar

Des del cap de munt de les Agudes, divisem el Montnegre, l'estany de Sant Fe, les pedreres de Gualba, i fins i tot, les crestetes de la nostrada muntanya de Montserrat.


19. Cap el Sud, amb l'estany de Santa Fe al fons


20. El cim, la calma


21. Migdia a les Agudes


22. Pedreres, des de les Agudes


23. I Montserrat omnipresent

I baixem per dinar i xerrar una estona i seguir el caminoi cap el Turó de l'Home.


24. Des de Turó de l'Home


25. Voltants del Turó de l'Home

ENTREM ALS DOMINIS DELS AVETS
Anem de baixada per anar a buscar l'avetosa de Passavets, i la claror comença a defallir.


26. Llengua d'avetoses penetrant la fageda

Pel camí, trobem un dels pous de neu que hi ha per la zona. La conservació de la neu del Montseny per el consum humà va ser una de les activitats més tradicionals i alhora singulars que es duien a terme als cims més alts del massís. Per la documentació que es conserva, sembla ser que es va iniciar a mitjans del segle XVI, va tenir un període d'esplendor als segles XVII i XVIII i lògicament va acabar a finals del XIX amb l'arribada de les industries de gel artificial.
A les èpoques de màxima esplendor, Barcelona consumia més de 700 tones anuals de neu del Montseny, i encara que sembli increïble, es va arribar a vendre glaç del Montseny a Mallorca, València, Itàlia i fins i tot Cadis tal com surt acreditat en els documents i contractes que es conserven sobre aquesta activitat. Tots els pous de neu estant pràcticament per sobre de 1200 m. d'altitud i les seves mides són d'uns 6 a 15 m. de diàmetre i una fondària que va dels 2 a 7 m. S'han inventariat 77 pous de neu i glaç al Montseny, alguns no estant bastits amb parets de pedra, aleshores s'anomenen congestes. Els pous situats al punts més alts s'empouaven amb neu premsada i a les parts més baixes del massís es construïren a la vora de les rieres i s'omplien amb gel fabricat per la nit en basses poc fondes per facilitar-ne la congelació.

27. Pou de neu, vestigis d'un passat proper?

Durant el camí de baixada, avetosa i fageda competeixen pel territori, a vegades fins i tot íntimament,

28. Avet versus Faig


29. Metres avall, la fageda guanya

Ja entrant clarament en territori de faig i gairebé de fosc, arribem a la Font de Passavets, i fem un glop d'aigua fresca mentre fem temps esperant la tornada a casa, després d’un magnífic dia.

DE RAJADELL A LA VALL DE GREVALOSA I EL COGULLO DE CAL TORRE

ON ANEM?
Aquest cop ens quedem un xic més aprop de casa, ja que la sortida transcorre bàsicament a territori bagenc excepte la incursió a l'Anoia, per iniciar el recorregut des de Sant Martí de Maçana. Comencem emperò, fent una breu parada a Rajadell, on visitem els entorns de la Font del Forn i esmorzem sota l'alzina del Junyent, tot fent camí cap a Castellfollit del Boix i la Serra de Rubió per atansar-nos a la Vall de Maçana. D'allí, farem cap a la sorprenent - per a mi- Vall de Grevalosa i seguim direcció est cap a la Serra de Can Torre, visitant de passada els voltants de l'esglèsia de Santa Cecília de Grevalosa, per pujar tot seguit al Cogulló de Cal Torre (881,9 m) i al Turó de les Tres Creus (792 m).

A RAJADELL
Matí fred, però absolutamente tolerable per ser mitjan Novembre. Bo i enfilant el camí cap a la font per la vora de la riera, la vegetació de ribera, bardisses, canyissars i camps que resseguim es mostren gebrats,


1. Cardó glaçat (Dipsacus fullonum)


2. Fruits engebrats de Rosa de Ca (Rosa canina)


3. I els camps comencen a despertar

El caminoi que porta a la Font del Forn és ombrívol, atapeït d'arbres i bardisses acolorides, que sorprenen i subjuguen la mirada, fins que s'obre espai en arribar a la Font.

4. Marfull (Viburnum tinus), amb el seus llamatius fruits metàl.lics,
en penombra

La bassa és eixuta, una mostra més de les seques tardors que darrerament hem de presenciar, i malgrat això, encara trobem algunes espècies d'ambients ben humits com els enciamets de la Mare de Déu (Samolus valerandi), dels quals alguns en fem un mos, així com algunes falgueres arrapades als sortint i parets.

Deixem Rajadell i el seu Concurs de Pintura Ràpida Lluís Solernou, que pregona l'arribada de la Festa Major (dedicada, com no pot ser d'altra forma a Sant Iscle i Santa Victòria), cap el Pla de Can Maçana.

5. Pintant Rajadell

CAP A LA SORTIDA DES DE L'ANOIA

Les ganes d'esmorzar ens fa aturar però, i per què no, sota l'ombra de l'alzina del Junyent, terreny humanitzat amb camps i conreus.

6. Sota l'alzina del Junyent


7. Ametlles oblidades

Reprenem el camí direcció oest repuntant el Turó de les Tres Creus i del Cogulló, fins a Castellfollit del Boix i d'allí enfilem la Serra de Rubió fins a Sant Martí de Maçana, on deixem cotxes i comencem la sortida.


8. Iniciant la sortida des de Sant Martí

I com que topem amb el romànic que tan m'agrada, doncs quatre notes sobre Sant Martí. Ubicada al nord-est de Pedrafita, al vessant de la riera de Massana. És esmentada com a parròquia l’any 1154, dins l’antic terme del castell de Maçana. La seva arquitectura és de planta de creu llatina i coberta amb volta apuntada. Externament es coberta amb teulada a dues aigües i presenta un campanar de secció quadrangular adossat a l’església, refet a començaments del segle XX , a resultes de l’acció d’un llamp. Al segle XIV estava dedicada a Sant Iscle. Entre 1975 i 1981 es va restaurar. També adossada a la construcció hi ha la rectoria que data de 1736.

FENT CAP A LA GREVALOSA
Tot fent camí, troben alguns arbusts com la Bruguera d'hivern (Erica multiflora L.), component freqüentíssim en zones de brolles i pinars sobre sòl carbonatats (una excepció a les ericàcies europees). La seves flors rosades, totes agrupades a la part final de les branques, i que s'obren a la tardor l'identifiquen. Com tots els brucs té les fulles petites agrupades per tres, i d'un color més clar que en Erica arborea.

9. Bruguera d'hivern (Erica multiflora L.)

I no només trobem flora, sinó que surten a recebre'ns una colleta de rucs de la terra.


10. Retrat d'un ruc (Equus asinus)

Seguim endavant, i pel camí podem seguir admirant, en zona de roureda, la química de la tardor, carotenoids, xantòfil.les enmagatzemades en els cromatòfors, i les antocianines, sintetitzades per l'ocasió, i antoxantines en les vacuoles, orgànuls de les cèl.lules en les fulles d'arbres, arbusts i lianes,

11. Blada (Acer opalus), despullant-se lentament de les fulles

12. Auró negre (Acer monspessulanum)

13. Sanginyol, fulles i fruits, ja secs (Cornus sanguinea)

14. Vidalba o herba de llagues (Clematis vitalba)

Ja adentrant-nos cap a la Vall, tot travessant una zona de les poques zones de pinassa (Pinus nigra) intactes després dels focs dels anys 80', comencem a olorar bolets, en un preciòs bosc amb una bona colla de Grèvols (Ilex aquifolium L.), que fa honor al nom de la Vall.

15. Grèvols (Ilex aquifolium L.)

La Vall és ombrivola, vaticini de molses, fongs i líquens,

16. Liquen, de la familia Cladoniaceae, gènere Cladonia (Cladonia coccifera) (?) (Foto cedida per en José Antonio Ortíz)

I després d'omplir el farcellet amb uns quants rovellons (Lactarius deliciosus, Lactarius sanguifluus), llanegues (Higrophorus latitabundus), cames de perdiu (Chroogomphus rutilus) i camagrocs (Cantharellus lutescens), seguim una bona estona la riera, amb racons de bellesa inoblidable, i anem a buscar el serrat de Can torre, on anem trobant zones de clarianes, que de nou evidencien pas de foc.

17. Abandó progressiu a les Valls

Salvem uns 300 m de desnivell des de la Vall, fins a arribar a l'ermita de Santa Cecília de Grevalosa - nom de la meva àvia, per cert, com a bona filla d'Odèn-, construcció romànica molt modificada, d' una sola nau rectangular de la que destaca el campanar.

17. Santa Cecília de Grevalosa

18. Campanar de Santa Cecília, mentre cau la tarda

Seguim direcció est per anar a trobar el Cogulló de Can Torre, i mentre cau la tarda, podem veure la silueta dels molins de la Serra de Rubió,


19. Parc eòlic a la Serra de Rubió, cap el tard

I també, com no, el nostre referent comarcal, Montserrat,

20. Silueta de Montserrat, des del Cogulló de Can Torre

Fins i tot albirem, tot i ser un xic tard, Sant Pere de Castellfollit del Boix (conjunt de temple, rectoria i cementiri), als defores del municipi, en una situació privilegiada, alçats solitaris a l'explanada superior del turó de Sant Pere, des d'on s'intueix també una panoràmica excel·lent sobre el massís de Montserrat.

21.Sant Pere de Castellfollit del Boix, des del Cogulló de Can Torre

L'esglèsia fou construida a mitjans del segle XI, restaurada l'any 1988 després de successives reformes dels segles XIII, XVI i el 1633. Conserva l'ornamentació típica del primer romànic i una creu processional del segle XI.

I seguim un pèl més cap l'est, intentant arribar uns quants al Turó de les Tres Creus, mentre la resta de grup, ja força fosc fa dret cap a la pista entre Castellfollit i Can Servitge/El Suanya, tot resseguint el Torrent de l'Infern.

22. En Jaume, vora les Tres Creus, fent-se fosc (foto cedida per n'Albert Pujolar)

La major part del grup, menys els conductors, a la recerca dels cotxes perduts, seguim una estona, fins a Can Servitge, bo i aprofitant la claror que ofereix la proximitat de Manresa amb la seva contaminació lumínica.

I als voltans de les nou acaba la sortida, que ens ha permès conèixer una mica millor el nostre entorn més proper...

DE LA GREVOLOSA AL PUIGSACALM

CINC CÈNTIMS SOBRE EL TERRITORI
A cavall de les comarques d'Osona, el Ripollès i la Garrotxa, trobem l’espai natural de les Serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt, territori inclòs en el PEIN.


0. Vall d'en Bas des de la Collada de Bracons, mentre esmorzem

Juntament amb l'Alta Garrotxa, els un dels espais més destacats del Pre-pirineu oriental de llevant. Geològicament cal destacar l'interès dels aspectes tectònics i geomorfològics de l'anticlinal de Bellmunt i el sinclinal de Vidrà. Cal remarcar el caràcter essencialment humit d'aquest territori, que permet el desenvolupament dels boscos de caducifolis propis de les terres centreeuropees. Un aspecte a destacar és l'elevat interès que presenta la flora micològica, briològica i liquenològica. D'altra banda, l'espai acull una mostra representativa i diversa de la fauna centreeuropea lligada a les formacions forestals de fulla caduca, com també la presència de diverses espècies d'interès, especialment de la fauna invertebrada amb diverses espècies endèmiques.

Aquesta sortida, feta en el temps més escaient, ens permeté gaudir de l'espectacle del bosc caducifoli, i gràcies a un octubre tardà més que indulgent, d'alguns exemplars micològics representatius de la zona.

I COMENCEM...L'AMENAÇA SOBRE EL TERRITORI


1. A la collada de Bracons, l'amenaça és clara...

Aprofitant aquesta imatge d'un amenaçador fum a la Vall, vull esmentar aquí el controvertit eix Vic-Olot (C 37), la finalització del qual es prevista per a finals del 2008, i del qual, ja s'ha completat els 4,5 Km de perforació del túnel de Bracons.

Obra necessària? Execució adequada? Decididament no ...

Si en voleu saber més: http://www.salvemlesvalls.org/cat/evo/evo.htm


DE CAMÍ A LA FAGEDA DE LA GREVOLOSA
Tot fent camí capa la fageda de la Grevolosa, vàrem poder identificar algunes espècies de bolets, força populars, com es ara el bolet de tinta (Coprinus comatus), alguns bolets de soca versicolor (Trametes versicolor), ous de diable (Phallus impudicus), el qual em vaig perdre per cert, distreta fent fotos...


2. Bolet de tinta (Coprinus comatus)


3. Bolet de soca versicolor (Trametes versicolor) sobre un tronc caigut


4. Bolet de soca(Gloeophyllum sepiarium) (?), aquest cop sobre un arbre viu

I fins i tot vam poder apreciar alguns bolets més "complicats" per la seva situació, ja que vam haver de "caçar-los" sobre les branques dels faigs, com aquests bolets de porcellana (Oudemansiella mucida)


5. Bolets de porcellana (Oudemansiella mucida)

ENDINSANT-NOS-HI...



La fageda de la Grevolosa, és un lloc d'encís difícilment descriptible, especialment en arribar la tardor, quan les fulles adopten aquells colors groguens i rogencs tan característics d'aquests arbres caducifolis i que confereixen al paisatge una màgia especial. Esmentar en aquest punt que és també una zona de protecció del Picot Negre (Dryocopus martius).


7. Gairebé en penombra, inmersos a la fageda...

El bosc és poblat per centenars de faigs (Fagus sylvatica) de mides extraordinàries: n'hi ha que arriben al metre de diàmetre i depassen els trenta metres d'alçada.

8. Detall de les arrels que suporten un dels faigs gegantins

Es tracta d'uns dels faigs més alts de Catalunya i alguns d'ells han estat catalogats com a monumentals. A l'interior d'aquest bosc hom pot gaudir del seu silenci i la penombra formada pels enormes faigs.

9. Contrallums...

Més m'agrada el daurat d'octubre,
matins entelats de rosada i glaç,
pensaments sense atzagaiada,
fulles enceses, pregons sorolls,
garbes escampades pels rostolls...
més que la primavera de clar descontrol
em plau la tardor quan estic sol.
(trad. Alex Smith - adaptada)

I DEIXEM ENRERA LA FAGEDA...
Tot fent camí, la natura ens segueix oferint el seu esplendor tardorenc.

10. Convivència d'espècies


Les fulles del bedoll (Betula pendula) viren de verd a un groc escandalòs durant els tebis dies de tardor.



11. Groc sobre blau

i alguna fulla, ja caiguda, oculta vides inesperades,


12. Inici sobre final, vida sobre mort

Passem per racons certament melancònics, com una masia amb un molí abandonat...


13. Racons oblidats...

I el bosc ens segueix guardant sorpreses, com aquesta temptadora i maliciosa Dolçamara(Solanum dulcamara),


14. Tan temptadora, tan metzinosa...

I finalment retornem cap al coll de Bracons.

I CAP EL PUIGSACALM ...
I de tant delectar-nos amb aquests boscos, ens adonem que es hora de dinar, o sigui que fem una petita parada tècnica.


15. Llums i ombres, mentre dinem...


Un cop la gana es satisfeta, comencem a caminar... A mesura que anem pujant cap el Puigsacalm (1515 m.), travessem la zona de boscos dels Clivillers, on seguim trobant alguns magnífics exemplars de faig.


16. El bosc encantat i encantador


17. Arbres amants



18. Faldilletes (col.lecció de Stereum hirsutum) (?)


Guanyant ja definitivament alçada cap el Puigsacalm, el prat s'obre pas entre els boscos,


19. Boscos i prats

I trobem parada una extensa catifa de safrans bords,


20. Safrà bord (Crocus nudiflorus)



21. Veïns. Safrà bord (Crocus nudiflorus) amb veí albí

I finalment, rebufant una mica, assolim el Puigsacalm.

El dia no és exepcionalment clar, però, podem veure els poblets de la Vall d'en Bas, la ciutat d'Olot,...


22. Des del Puigsacalm, direcció Nord-oest, albirem el coll de Manter, el Puig de Miralles,...

I com que la família ha crescut molt, acabem la sortida presentant-nos tots plegats ...
I fins la propera.

LES SORTIDES 2007-2008

Enguany ens allunyem una mica de les comarques més "nostrades" (Bages, Berguedà, Solsonès ...) per conèixer millor altres territoris del nostre país.