Tornem a reprendre l'esperit explorador, que aquesta temporada ens ha portat a resseguir el nostre país d'ixent a ponent, per a conèixer una petita però significativa joia del nostre territori, el magnífic congost de Mont-rebei a la serra de Montsec, entre les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà.
Després de treure el nas breument al Congost de Terradets, on rebem la primera immersió geològica del dia, fem cap direcció SW per arribar a Corçà, punt on realment iniciem la jornada. Des de Corçà l'itinerari és inequívoc, sempre encarant el Nord tot enfilant el curs de la Noguera Ribagorçana.
Ben bé des de les primeres passes, gaudim de les cingleres abocades al pantà de Canelles, dels amables corriols que s'endinsen en la vegetació predominantment mediterrània de la vessant meridional i de la particular vida rupícola de l'entorn.
Progressivament, ens acostem al punt més espectacular del congost, on el pas es redueix a un espai esgarrapat al cingle de la banda catalana i que s'acaba obrint assossegadament en un paisatge conformat per terrasses fluvials i prats oberts fins a arribar a la Masieta.
Ja de tornada, ens acomiadem de les rapinyaires que habiten aquestes terres prop de Benavent i el Coll de Comiols.
ANEM A PAMS. QUÈ TREPITGEM?
La serra del Montsec, d'una llargada d'uns 40 Km i una superfície de prop de 20000 ha, constitueix una unitat geològica d'unes característiques i interesós únics. Aquesta alineació orogràfica es troba orientada d'est a oest i tallada perpendicularment pels rius Noguera Pallaresa (congost de Terradets) i Noguera Ribagorçana (congost de Mont-rebei) que la subdivideixen en tres sectors, d'oest a est, el Montsec d'Estall (a l'Aragó), el Montsec de Rúbies i el Montsec d'Ares.
Geològicament parlant, es correspon al front d'una de les làmines encavalcants de la vessant sudpirinenca central. L'empenta pirinenca empenyé, plegà i aixecà des del Cretaci superior fins el Eocè, els sediments de l'antiga conca marina que constituïa aquesta zona, deixant a la vista magnífics i diversos afloraments del Mesozoic, del Juràssic i del Cretaci, i acompanyats de la base del Terciari.
1. Vista de la cinglera del Montsec d'Estall, on s'observa l'estructura encavalcant del Montsec, amb la succesió de margues i calcàries del Cretaci Superior
Info: Per a qui necessiti orientar-se temporalment, és útil tenir al davant la Taula dels temps geològics:
http://www.lithicub.net/litoteca/formaciogeologica/mostrar/id/16
La successió s'inicia al Triàsic superior (fàcies Keuper) amb materials lutítics i guixos de colors rosats, generalment molt deformats al constituir la plataforma de lliscament de l'emcavalcament. A continuació, les roques marines del Juràssic -calcàries oolítiques, dolomies i margues de color gris fosc- donen pas al Cretaci inferior, amb calcàries, margues i lignits - explotades comercialment, com en el cas de les mines de Corçà-, que testimonien les condicions palustres durant aquest periode.
El Cretaci superior mostra les seves diverses edats. El Cenomània- Santinià inferior, amb alternança de calcàries i margues; les margues grises i groguenques del Santonià, que conformen el vessant més suau entre cingleres calcàries i per tant, de les poques zones que l'home ha intentat emprar com a terreny de cultiu; i la cinglera superior de l'edat Campaniana, amb calcàries bioclàstiques, com podem comprovar per les restes fóssils que veiem mentre caminem per la part més angosta. Finalment es troben sediments vermells fluvials (fàcies garumnianes) que defineixen el pas del secundari al Cenozoic.
L'encaixament dels cursos fluvials de la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana durant el Pliocè van acabar de perfilar els espectaculars esvorancs de Terradets i Mont-Rebei, l'últim dels quals es l'objectiu d'aquesta sortida.
Més info: http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/natura/sistema_informacio/inventari_interes_geologic/descriptiva/127_descrip.pdf
I COMENCEM
Després de fer una breu parada a la Font de les Bagasses, entrant al Congost de Terradets, on estirem les cames mentre esmorzem i som introduïts a la geologia prepirinenca, ens dirigim cap a Corçà vorejant la capçalera del pantà de Camarasa.
2. Corçà, des del NE, tot fent camí cap el congost
Deixant enrere el poble, ens anem endinsant cap l'interior del congost on tenim l'ocasió d'observar la succesió de comunitats vegetatives en funció de la situació altitudinal, del terreny i de l'orientació.
VOLTANS DE LA PERTUSA. QUÈ HI TROBEM?
Clarament, el paisatge predominant és el de tipus mediterrani continental, amb alzina de carrasca, garrigues, brolles i prats secs. La solana de la serra és abrupta, amb grans penya-segats i relativament escadussera en vegetació.
En primer terme, la màquia amb barreja d'alzinar continental o carrasca -Quercetum rotundifoliae - i de forma més puntual, l'alzinar típic -Quercetum ilicis galloprovinciale- és una comunitat característica de climes extrems, de bosc pobre en espécies, i per tant d'estructura oberta, amb estrat arbori dominat per la carrasca (Quercus ilex subsp. ballota) i acompanyat pel garric (Quercus coccifera), el lligabosc (Lonicera implexa), la rogeta (Rubia peregrina), l'argelaga (Genista scorpius) entre altres espècies,
3. Gales roges, possiblement d'un himenòpter cinípid (Plagiotrochus quercusilicis), presents sovint en fulles i flors d'alzines i garrics
4. Flors de lligabosc (Lonicera implexa), de ténue i suau olor, ben abundant a les vores del camí
5. Lluents escarabats del romaní (Chrysomela americana) (Autor: Albert Pujolar)
Anem fent camí acompanyats de l'església de la Pertusa, enlairada a 685 m. Antic santuari marià, pertanyent a l'antic llogarret de la Pertusa relacionat alhora amb el topònim Espatellam, és inicialment documentat al 1060, quan Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda van cedir el castell d'Espadella i la seva església a l'abadia d'Àger. Al segle XII el nom d'Espadella desapareix i és reemplaçat per la Pertusa.
Més info: Enciclopedia de la Catalunya Romànica
6. La Pertusa, magnífic enclavament sobre el pantà i el Congost
7. Vistes cap el Sud, amb el pantà de Canelles al fons
Després de creuar el barranc de la Pardina (563 m), i deixant enrera les ruïnes del mas del mateix nom, comencem pujada fins els 800 m, on es comença a divisar la zona més estreta del congost. Després de baixar un petit coll, trobem el Mas de Carlets, custodiat per dues fermes alzines.
8. On el congost comença a exhibir-se
9. Mas de Carlets
LA VEGETACIÓ RUPÍCOLA
En aquest tram comencem a descobrir la comunitat rupícola de les cingleres i parets rocoses -Asplenietea rupestria- on es refugien diverses plantes endèmiques com la Petrocoptis montsicciana, la Aquilegia montsicciana, emparentada amb els corniols, la ravenissa de roca (Brassica repanda ssp. turbonis var. montsicciana), o la Centaurea uniflora ssp. emigrantis, entre altres.
10. Petrocoptis montsicciana, espècie endèmica de la família de les carofiliàcies
Més endavant, seguirem trobant altres espècies de medis rocosos calcaris, com la lluqueta (Globularia cordifolia), la corona de rei (Saxifraga longifolia) o l'orella d'ós (Ramonda myconi).
FENT CAP AL CONGOST
Poc després del Mas, baixem suaument cap al Congost caminant entre aurons, ginebrons, roures, alzines i pins, i identifiquem altres espècies,
11. Marcet (Dipcadi serotinum)
12. Silenes. Carpòfor i detall d'una flor
13. Frare paràsit del gènere Orobanche
També tenim l'ocasió de trobar alguns representants faunístics,
14. Escorpí comú (Buthus occitanus)
15. Individu jove de serp blanca (Elaphe scalaris) (Autor:Albert Pujolar) i detall del cap
I en sortir del bosc, ja podem admirar el congost en plenitud. Remuntem lleuregament fins a trobar el pas excavat a la roca de l'engorjat, el qual, en alguns punts és de poc més d'uns 20-25 m d'amplada amb parets verticals de més de 500 m d'altitud,
16.El congost, visió orientada al Nord (dalt), on es poden observar les calcàries campanianes i el corriol esgarrapat a mig penyasegat (centre), i direcció Sud (sota)
I comencem ja a divisar amb més densitat, els reis del Congost, les rapinyaires.
EL DOMINI DE LES RAPINYAIRES
Si el Congost de Mont-Rebei és una petita joia del nostre territori, m'atreviria a dir que les rapinyaires en són les precioses gemmes.
L'abundància de cingleres i el relatiu aïllament d'aquesta zona permet la presència d'un important grup d'aus. Al complex de cingleres de l'embassament de Camarasa i al Barranc de Sant Antoni, es localitza una de les colònies consolidada a Catalunya de voltor (Gyps fulvus). Però, a part dels voltors, es troben altres espècies molt rares a la resta de Catalunya, com l'aufrany (Neophron pernocterurs) o el trencalòs (Gypaetus barbatus), els quals tenim l'ocasió d'observar en vol.
I malauradament, aquí em quedo absolutament curta amb el discret 200 mm sense estabilitzador, i em torno a lamentar de no haver invertit ja en alguna eina que em permeti una caça més efectiva d'aquests preciosos animals,
I comencem ja a divisar amb més densitat, els reis del Congost, les rapinyaires.
EL DOMINI DE LES RAPINYAIRES
Si el Congost de Mont-Rebei és una petita joia del nostre territori, m'atreviria a dir que les rapinyaires en són les precioses gemmes.
L'abundància de cingleres i el relatiu aïllament d'aquesta zona permet la presència d'un important grup d'aus. Al complex de cingleres de l'embassament de Camarasa i al Barranc de Sant Antoni, es localitza una de les colònies consolidada a Catalunya de voltor (Gyps fulvus). Però, a part dels voltors, es troben altres espècies molt rares a la resta de Catalunya, com l'aufrany (Neophron pernocterurs) o el trencalòs (Gypaetus barbatus), els quals tenim l'ocasió d'observar en vol.
I malauradament, aquí em quedo absolutament curta amb el discret 200 mm sense estabilitzador, i em torno a lamentar de no haver invertit ja en alguna eina que em permeti una caça més efectiva d'aquests preciosos animals,
17. Silueta d'Aufrany (Neophron pernocterurs) en vol (dalt esquerra, Autor: Albert Pujolar) i Voltor (Gyps fulvus), sobrevolant el Congost
Aquest espai presenta un poblament faunístic de gran interès, i no tan sols per les rapinyaires. Com tota àrea de transició, la pervivència d'elements mediterranis, predominants, i eurosiberians atorga el medi d'una riquesa singular. Ser el límit meridional de distribució d'espècies pirinenques com el tritó pirinenc (Euproctus asper) o la gralla de bec groc (Pyrrhocorax graculus), o el límit septentrional d'altres, com la merla cuablanca (Oenanthe leucura) en fa possible aquesta pluralitat.
Les comunitats de predadors (carnívors i rapinyaires) hi són també ben il.lustrades amb la presència de la llúdriga, tal i com ens confirma un dels responsables de l'espai.
Entrem al pas esculpit i en alguna de les seves raconades, reposem i dinem. En prosseguir el camí, retrobem espécies rupícoles diverses,
18. Suaus Gatolins (Antirrhinum molle), de la família de les Escrofulariàcies
19. Crespinell groc (Sedum acre)
20. Flors d'herba freixurera o sarcocapne (Sarcocapnos enneaphylla) (Autor: Albert Pujolar)
21. Paroníquia de roca (Paronychia kapela ssp. serpyllifolia) (Autor: Albert Pujolar)
Seguim trobant espècies que aprofiten les cingleres, com el bonic Roquerol (Ptyonoprogne rupestris), per a construir els seus nius de fang en forma de mitja copa,
22. Niu de Roquerol (Ptyonoprogne rupestris) sota els roquissars del Congost i detall de l'adult volant pels voltants
Més info: http://www.sioc.cat/fitxa.php?sci=0&sp=PTYRUP
Passem tan ràpidament com podem per no destorbar més l'adult, pendent del niu. En sortir de la zona rocosa, seguim per un agradable sender que travessa els peus de l'Obaga Gran i les Tarteres, una zona de bosc més densa, de vessant Nord i que descendeix suaument fins la Masieta. A les obagues de la zona destaquen les rouredes de roure de fulla petita (Quercus faginea) -Violo-Quercetum fagineae-, les de roure martinenc (Quercus pubescens) -Buxo-Quercetum pubescentis-, acompanyades d'un conjunt de plantes centreuropees afincades al límit més meridional del Prepirineu.
Travessar aquest paratge ens permet trobar espècies diverses,
23. Corones de rei (Saxifraga longifolia), en la seva espectacular i única floració (dalt), i detall de les excrecions de carbonat càlcic a les fulles (sota)
24. Jardí d'orelles d'ós (Ramonda myconi), i detall de la flor (Autor detall flor: Albert Pujolar)
25. Falsa alfàbrega (Saponaria ocymoides)
26. Crespinell blanc (Sedum album), junt amb dauradella (Ceterach officinarum)
27. Eruga de papallona nocturna (Shargacucullia verbasci)
28. Lletimó (dalt) (Dictamnus albus) i detall d'una flor (sota, Autor: Albert Pujolar)
Quan el congost s'obre definitivament, es comença a divisar les terrasses fluvials, amb àrees covertes per petits boscos de sàlzers,
Quan el congost s'obre definitivament, es comença a divisar les terrasses fluvials, amb àrees covertes per petits boscos de sàlzers,
29. Bosc de sàlzers (Salix alba)
Arribem al pont metàl•lic penjant sobre barranc de la Maçana o Barranc Fondo, i seguim delectant-nos amb l'esclat de flors mentre el paisatge es va obrint en forma de prats a la vora del riu , bo i acompanyats per l'obaga de caràcter submediterrani,
30. Pont penjant del Barranc de la Maçana
31. Lotus (Lotus corniculatus)
32. Flor del gènere Centaurea (Centaurea uniflora ssp. emigrantis)
33. LLi blanc (Linum suffruticosum)
34. Prat amb una gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax) que ens observa, des de prou distància
Els prats ens permeten ara observar espècies durant ben bé tot el camí fins a arribar a la Masieta,
35. Reina dels Prats, agrupació i detall de les flors (Filipendula vulgaris)
36. Veces (Vicia cracca)
37. Prat de jonces (Aphyllanthes monspeliensis)
38. Botja d´escombres (Dorycnium pentaphyllum) (Autor: Albert Pujolar)
39. Prat impressionista de pelaguers (Stipa pennata)
Deixem enrera el congost i fent camí de tornada, passem a visitar rapinyaires a Benavent de la Conca.
DONEM LA BONA NIT A LES RAPINYAIRES
Amb el sol anant a jóc, ens apropem prop del coll de Comiols, a Benavent, i mentre ens despedim de les Rapinyaires, ens topem amb alguna altra espècie interessant, com el Jusquíam (Hyoscyamus niger), habitual en convinats medievals bruixants, junt amb altres solanàcies, degut al seu alt contingut en alcaloides i opiacis,
40. Jusquíam (Hyoscyamus niger)
41. Esglèsia (dalt) i voltants de Benavent (sota), mentre el sol es pon
