17 de maig 2008

L'EXUBERANCIA DEL MOIANÈS, EL CASTELL DE LA POPA, LA SAUVA NEGRE I LES COVES DEL TOLL


A diferència de les sortides més recents, aquest cop ens quedem més aprop, per anar a conèixer una mica millor la nostra contrada fent un tomb per la comarca natural del moianès, repartida administrativament en 3 comarques, el Bages, el Vallès Oriental i l'Osona.

Comencem la sortida a Castellcir on, prenent direcció NE anem a cercar el Castell de la Popa, rodejats d'una natura exuberant, gràcies a les generoses pluges dels darrers dies. Prosseguim el camí direcció Nord fins a trobar la Sauva Negre, sorprenent fageda en latituds poc usuals i sortosament inclosa al PEIN, i que no tornem a trobar fins a 100 km al Sud, a la fageda dels Ports, aquesta si la més meridional de Catalunya. En sortir d'aquesta bonica fageda, ens desviem direcció al Puigsagordi, i pel camí dinem i reposem una estona i reprenem el camí cap l'oest per anar a buscar Can Giol i el seu monumental roure, a Santa Coloma Sasserra. En acabat baixem de nou a Castellcir per acabar el dia visitant les coves del Toll.

Aquesta sortida ens alliçona sobre el gran interès d'espais que per propers sovint, obviem conèixer.

EXUBERÀNCIA
Doncs gràcies a la pluja que ens acompanya tot el dia, tenim ocasió, des del primer minut que comencem a caminar, de gaudir de l'exuberància d'aquest moianès subhumid.
Els camins i corriols que reseguim ens permeten delectar-nos en el magnífic esclat de flors i verdor, com gairebé no recordavem després d'un perllogat periode de sequera com el que ens ha tocat viure aquest hivern,

1. Argelagó (Genista hispanica)

2. Gerani sanguini (Geranium sanguineum)

3. Flor de Silene latifolia, emparentada amb els Colitxos

4. Mill gruà (Lithospermum purpurocaeruleum)

Les zones de prat més obertes, ens permeten veure moltes altres espècies, camps d'ordi bord i les curioses colònies de cianofícies, conegudes popularment com a merdes de bruixa,


5. Platantera de muntanya o orquídea verdosa (Platanthera chlorantha)

6. Romaní mascle o esteperol (Cistus clusii)


7. Amarades espigues d'ordi bord (Hordeum murinum)

8. Una merda de bruixa (Nostoc commune), massa irregular i arrissada de colors verdosos a negre, segons el seu estat d’hidratació, freqüent en terrenys calcaris i de poca vegetació


9. Esclat de flors. Família de les Cistaceae (Helianthemum nummularium)

La zona de bosc que travessem és ben diversa, i hi trobem sargues (Salix elaeagnos), gatells (Salix cinerea), serveres (Sorbus domestica), blades (Acer opalus), aurons entre moltes altres flors,


10. Corniol (Aquilegia vulgaris)

Gràcies a la, no se ben bé com catalogar, intuïció o professionalitat d'un dels membres de la sortida - possiblement amdues coses alhora-, en alçar un roc, localitzem un simpàtic gripau corredor (Bufo calamita) i una pacient sargantana (Podarcis hispanica) (?), que posen per a nosaltres,

11. Gripau corredor (Bufo calamita)

12. Sargantana (Podarcis hispanica) (?), en bones mans


13. Arenària de codina (Arenaria conimbricensis), que apareix a la primavera com un esclat d'estels

14. Vistosos liquens

15. Ranunculàcia sovint present en prats (Ranunculus gramineus)


16. Estepa blanca (Cistus albidus), creixent als voltants de les runes del castell

I arribem al Castell de Catellcir o Castell de la Popa, degut a la morfologia de la roca on està ubicat.

CASTELL DE LA POPA
El castell és documentat des de 1014. Als inicis del segle XI, apareix la dinastia dels Castellcir, que seran els primers posseïdors dels drets del castell, tot i pagant tribut al monestir de l'Estany. Durant el 1107, pertanyé a Guillem Ramón d'Òdena, un dels membres del conflictiu llinatge Òdena. El 1294, Roger i Gelabert de Castellcir consten com a propietaris del castell. La saga dels Castellcir desapareix durant l'any 1348 a causa de la Pesta Negra. El 1363 el rep Guilabert de Centelles de mans del rei i poc després els Bell-lloc. Ramón de Planella adquireix la seva possessió alhora que els de Mura i Granera, mantenint-se en propietat fins el 1942.

Malauradament, l'estat de conservació és força dolent, quedant tan sols en un estat acceptable el rebedor del castell, des d'on s'accedia a les seves diverses parts.


17. Detall de les parts malmeses del Castell

Després de fer les fotos oficials de grup, baixem decidits direcció N - NE per anar a cercar la Sauva Negre.


18. El Castell de la Popa, des de l'angle que li dona nom

LA FAGEDA DE LA SAUVA NEGRE
La Sauva Negre és un espai situat a sector Est de la comarca natural del Moianès, entre les comarques del Vallès Oriental i d'Osona i actualment protegit pel PEIN. S'estèn d'est a oest entre l'obaga d'una petita serra d'uns 2 km de longitud -entre el Corral de la Rovira i la Casa Nova del Castell- i la riera de Castellcir.

Geològicament parlant, es tracta d'un sòl calcari amb gresos i margues de l'eocè marí. Degut a la seva disposició, la vegetació mostra característiques fortament diferenciades entre vessants de solell i obac. A solell, restes d'alzinar i pinedes, amb brolles calcícoles. I l'obac, cobert per boscos submediterrànis amb prats i joncedes, amb vegetacions de roure martinenc (Quercus humilis), enmig de la qual trobem petites poblacions de faigs (Fagus sylvatica). Aquest bosc és ric en espècies de tipus euro-siberià, com la moixera de pastor (Sorbus torminalis), la blada (Acer opalus), el melissot (Melittis melissophyllum), el baladre (Helleborus viridis), la prímula (Primula veris) o la pulmonària (Pulmonaria officinalis), o anomenada també herba de la freixura.

19. Melissot (Melittis melissophyllum)

20. Pulmonària (Pulmonaria officinalis), l'espècie premiada del dia, i detall de la superfície rugosa de les fulles, que vagament recorda a un pulmó o una freixura

21. Passejant per la fageda

22. Fulles de blada (Acer opalus)

També es aquest un indret amb presència inusual de carnívors i d'alguns ocells també d'àmbit habitualment euro-siberià, com el Pica-soques blau (Sitta europaea), la mallerenga d'aigua (Parus palustris), el Mosquiter comú (Phylloscopus collybita), la piula dels arbres (Anthus trivialis) o, a jutjar per les dimensions dels forats a les soques dels arbres, els bonics picots negres (Dryocopus martius)...

23. Arbre amb forats de picot, possiblement de Picot Negre (Dryocopus martius)

Malauradament, la incompatibilitat entre el caràcter fugisser i esquerp dels ocells i l'excès de visitants fa sovint impracticable l'observació d'aquests magnífics animals...

Seguim creuant aquest bosc fins acabar-lo sobtadament, resseguint ombrívols senders i ensopegant amb algun arbre caigut, folrat de bolets de soca, i algunes vaques, afortunades elles de poder pasturar en un indret tan singular...


24. Col·lecció de bolets de soca

Seguim direcció nord direcció Collsuspina, on, ja un xic rendits i famolencs, ens aturem a dinar. Seguim enfilant l'oest, entre suaus turons amb alternança de boscos i camps, fins a arribar a can Giol, a Santa Coloma Sasserra.


25. Turons i camps, part del paisatge

EL ROURE DE CAN GIOL, A SANTA COLOMA SASSERRA
Una ermita romànica amb campanar, del segle XI i absis del segle XII, realçada el segle XVII i la masia, acompanyen el magnífic roure de can Giol, catalogat entre els arbres monumentals de Catalunya.


26. Roure de can Giol, magnífic exemplar


27. Voltants de can Giol, ermita i annexes

Pels voltants de la masia fem petites troballes, com fóssils d'eriçó marí,


28. Fóssils d'eriçó marí, secció horitzontal i part lateral externa

Deixem aquest indret i fem cap a els Coves del Toll, on ens hi esperen per guiar-nos en la visita.

LES COVES DEL TOLL
La cova del Toll, d'origen càrstic, té una longitud total de 1148 m. La part que visitem però està constituïda per dues galeries principals, la sud (108 m), ocupada per l'home prehistòric, i l'est (50 m) que ressegueix el curs fluvial de l’aqüífer subterrani que les travessa en èpoques de pluja, com podem comprovar. En aquestes circumstàncies, les aigües s’infiltren per les fractures de la roca fins a formar un riu subterrani de més d’un quilòmetre de recorregut.


29. Formacions càrstiques, dins la galeria prinicipal


30. Rierol subterrani que travessa una de les galeries de la cova, que podem veure gràcies a les recents pluges

No obstant, no és la vessant geològica la que fa especial aquesta cova, sinó la singularitat de ser una de les coves prehistòricas d’Europa més rica en fauna del Quaternari (glaciació Würm).

De fet, tant la Cova del Toll com la de les Toixoneres (en excavació), presenten un conjunt faunístic atribuït a les darreries del Plistocè mitjà,la primera meitat del superior i Holocè. Els estudis realitzats semblen indicar que aquestes coves van ésser caus de carnívors, principalment hienes i ossos. Les restes d'animals hi són abundants i diverses: hipopòtam, rinoceront de Merk, lleó de les cavernes, hiena, bisont, cèrvol,...


31. Zona de la cova que suposadament havia estat habitada per l'ós de les cavernes

La presència humana en ambdues coves durant el Plistocè sembla emperò ser mínima. Restes de foc i peces contades de sílex pertanyents al Musterià, demostren tan sols la presència humana de l'home Neanderthal durant el Paleolític Mitjà (entre 100.000 i 40.000 anys d’antiguitat). Quant les troballes a les coves relatives al neolític i a l’edat de Bronze, les restes humanes i eines relacionades amb enterraments a les coves, posen de manifest el seu creixent caràcter sedentari, amb assentamentes a l'aire lliure en petites cabanes, com les reconstruccions que podem veure pels voltants de les coves.


32. Reconstrucció de les cabanes, primers habitacles de l'home del Neolític

En resum, aquesta sortida, i malgrat, o potser gràcies a la mullena persistent, ha estat una d'aquelles que tant m'agraden, de les de caminar i gaudir plaentment entre boscos i camps, i per tant, de ben segur, per repetir...